Els banys més antics de la Costa Brava

L'ús del mar com a font d'activitats lúdiques ha arribat a posar en perill –encara les hi posa– les ancestrals com ara la pesca. Ara, a la vista només hi queden les barques esportives i de lleure. Però encara no fa un segle, les xaiques, els bous… s'ensorraven a la platja després de la jornada mar endins. Damunt la sorra es desenvolupaven els diversos oficis mariners.

Els llocs permesos per al bany eren als afores dels pobles. Prendre un bany de mar a la vista de tothom es considerava una activitat gairebé impúdica.

En el segle XIX, a Sant Feliu de Guíxols només es podia anar a banyar a Calassanç, on avui hi ha el moll. I això, amb els anys, encara canviaria. Quan es va urbanitzar la zona, la denúncia dels veïns que els banyistes portaven vestits poc decents, o que fins i tot anaven despullats, va fer decidir l'Ajuntament d'allunyar encara més l'activitat del bany i dur-la a la llavors remota platja de Sant Pol.

En part, el fracàs dels banys públics –després d'una època en què es van convertir en molt populars– va ser l'expansió urbanística. Mentre eren allunyats, es toleraven. Gaziel explicava que «(…) els banys de Sant Feliu sempre han estat al mateix lloc, al peu de la muntanya de Sant Elm». I així ha estat des de la primitiva instal·lació, les barraques de fusta que el cubà Antonio Romaguera Noallas va fer construir, el juliol del 1875, a les Pedreres, prop del «sang i fetge», el penya-segat que servia de palanca al jovent de l'època. «Els Banyadors», que era el nom que tenien, només servien per canviar-se de roba i no eren permanents. No ho van ser fins al 1895, quan el guixolenc Baldomero Ribot els va reobrir totalment reformats. Era el primer establiment de banys públics de la Costa Brava. Quatre anys més tard, el 1899, obrien els Banys d'en Caixa, a Calella de Palafrugell, propietat del rendista i fins quatre vegades alcalde de Palafrugell, Francesc Estrabau, conegut com en Caixa.

Els banys de Calella no van sobreviure al seu fundador, malgrat que –com els de Sant Feliu– es basaven en els que ja funcionaven des de mitjan segle a la Barceloneta, com ara els de la Senyora Tona, l'Astillero, Neptuno, Tritón o Sant Sebastià, o també els de Can Tunis. Eren espais dedicats a l'oci i els esports nàutics, però amb un regust romàntic de balneari en què abundaven els tractaments de thalasoteràpia (encara que llavors no se'ls coneixia amb aquest nom).

Els establiments permanents de banys públics van viure la seva època daurada des dels anys vint i fins a l'esclat de la Guerra Civil. A Sant Feliu, l'impuls que li va donar l'hisendat barceloní Pere Rius i Calvet va ser cabdal. I tot i l'evidència que es tractava d'un atractiu turístic de primer ordre en la creixent marca «Costa Brava» i els esforços socials i econòmics per beneficiar directament i indirecta la població que els acollia, mai va aconseguir l'encaix total de l'establiment.

Les iniciatives pioneres d'en Caixa i d'en Baldomero no van ser seguides a bastament per altres pobles de les marines de l'Empordà i la Selva. Es té coneixement puntual de casetes desmuntables de canya i fusta a la costa de les Alberes, probablement Llançà o Colera, i ginys que encara es feien servir per entrar a mar amagats de la vista de tothom. Els banys de s'Agaró ja funcionen a partir dels anys vint, però fins passada la guerra, per exemple, no s'estableixen els Banys Ventura de Lloret de Mar.

De tot això no en queda pràcticament res. A s'Agaró, per delit dels banyistes, continuem veient les casetes de fusta de coloraines… Però els Banys d'en Baldomero, que després van ser els de Can Rius o els de Sant Elm –o la poca cosa que en queda– estan a punt de perdre's per sempre si el ministeri tira endavant el projecte de camí de ronda sense modificar-lo. Segur que el cost d'integrar-los al projecte seria mínim i permetria mantenir viu el record d'un edifici centenari com la costa que va ajudar a promocionar.