“Quant val una vida?”

L'Ana María Sánchez desprèn energia. Podríem dir que ha viscut sofriments que valen per quatre vides. Lluitadora. Vet aquí com és. Viu al Prat de Llobregat. I és una de les víctimes de l'amiant. Encara que ella no tingui cap patologia associada a aquest material tòxic, ha viscut les seves conseqüències en pròpia carn. A principi dels noranta al seu home, en José, li van diagnosticar un càncer de laringe. Aquell càncer es va curar, però la malaltia va continuar fent estralls –inclosos dos ictus–, fins a la seva mort, fa poc més d'un any. La llei, com en altres casos, li ha acabat donant la raó, i ha reconegut la causa-efecte del cas d'en José, que era especialista en pintura i treballava en una màquina de fer frens. Vint-i tres anys a l'empresa.

Des que l'Ana María va conèixer de l'existència de la Plataforma d'Afectats per l'Amiant al Prat –“Me'n va parlar algú pel carrer!”–, a part d'estar pendent del seu propi cas s'ha involucrat en les lluites del grup d'afectats. Es pot parlar d'estudis tècnics, es pot parlar de xifres, i de noms tècnics llargs i difícils de recordar, però ella expressa amb una senzillesa admirable el quid de la qüestió: “Què es pot fer davant de tot el silenci que hi ha al voltant de l'amiant? No ho sé pas! Només em faig una pregunta: quant val una vida? Té preu, la vida?” Econòmicament, per la via judicial, és clar, ha aconseguit “compensacions” econòmiques. Però, diu: “Què passa amb el sofriment, terrible, del meu marit?” Anys i panys d'aquí cap a allà. “No hi ha compensació possible. Mentida, mentida. No compensa. Qui ho digui no en té coneixement. Em vaig jubilar i només he pogut estar amb ell sis anys, i malalt. Aquest no era el pla que teníem!” I continua: “Quants han mort per culpa de l'amiant? Ho hem de saber! No dormiré mai tranquil·la.” Justícia, va dient, no és legalitat. Les empreses espremen tots els recursos, en unes batalles judicials plenes de pèrits i esgotament. Fins que l'administració se'n faci càrrec i legisli.

Esgotador. Com per als treballadors que no tenen símptomes, però que senten que porten una bomba de rellotgeria. Diu un d'ells: “En una ocasió, a la revisió anual, l'aparell tenia una taca i totes les plaques sortien tacades. No s'imagina ningú com n'estàvem, d'espantats.” L'angoixa té preu?