475 Q U I L O S
Cada català produeix gairebé mitja tona de residus municipals a l'any
Entre les poblacions grans, només Castelldefels i Vilanova i la Geltrú superen la mitjana
de Barcelona en produeix el 60%
Sorprèn, però no escandalitza prou. Cada català és capaç de generar, en un any i sense esforçar-s'hi gaire, quasi mitja tona de residus. Exactament, 475 quilos. No ens allunyem gaire de la mitjana europea (492 quilos, el 2012), però, superats els anys d'opulència i consumisme desenfrenat de la dècada anterior, el més positiu és que últimament s'ha notat una tímida però encoratjadora reducció. Si el 2012 la generació diària de residus per càpita se situava en 1,35 kg, el 2013 era d'1,30 kg, dada que ens deixa als nivells del 1997.
Les estadístiques de l'Agència de Residus de Catalunya (ARC), alienes a les individualitats, mostren, per poblacions, que Castelldefels (557 quilos) i Vilanova i la Geltrú (532) són els dos únics municipis amb més de 50.000 habitants que superen la mitjana catalana. Però tant o més que aquestes xifres criden l'atenció les dades d'altres municipis més petits (vegeu gràfic). Marganell (2.176 quilos), Santa Susanna (1.853) i Sant Pere de Vilamajor (1.748) són les tres poblacions catalanes que el 2013 encapçalaven el rànquing de productores de residus municipals.
Santa Susanna, per exemple, tot i haver reduït en 366 quilos la quantitat de deixalles anuals per càpita entre el 2008 i el 2013, ha de fer front, igual que Castelldefels, a una important població fluctuant, com passa a la majoria dels municipis turístics. “Som uns 3.200 habitants permanents, més uns 3.000 de segona residència. Si hi afegim que tenim uns 15.000 llits, el volum de residus que es generen aquí a l'any ha de ser important per força”, explica Joan Compolier, alcalde de Santa Susanna.
En el cas de Sant Pere de Vilamajor, en canvi, en cinc anys (2008-2013) han multiplicat per tres el nombre de residus municipals. Joan Bruguera, regidor d'Obres i Serveis, creu que això és degut a diversos factors. Primer, a un augment de la població: el 2007 hi havia 3.728 habitants i el 2013, 4.293. Segon, a la gran dispersió dels veïns: “Repartits en uns 40 quilòmetres de carrers, bàsicament segones residències, implantar sistemes de recollida selectiva com el porta a porta és inviable”, reconeix Bruguera. I tercer, a l'incivisme –prou conegut per les dues parts– d'alguns habitants de Sant Antoni de Vilamajor: “N'hi ha que no tenen ganes de reciclar ni al seu municipi ni al nostre i ens fan un abocament indiscriminat de deixalles.”
Fer-ho i fer-ho bé
Terrassa és, de tots els municipis grans, on menys residus domèstics es van generar el 2013 (últimes dades de l'ARC) per persona. Si van aconseguir baixar fins als 339 quilos és, segons Eva Herrero, regidora de Medi Ambient, per dos grans objectius: prevenció i reciclatge. “La recollida en contenidor et dóna un 34% o un 35% de recollida selectiva i és molt difícil incrementar-la més. Això significa que hi ha un 66% que portem a l'abocador i el que volem és invertir els percentatges.” Com? Començant a implantar, en el període 2015-2020, sistemes de recollida com el porta a porta en alguns barris, en el marc del pla local de prevenció i gestió de residus que han de tenir tots els municipis de més de 50.000 habitants, i també incidint en la fiscalitat. “Tenim un sistema de bonificacions per ús de deixalleria per premiar els que ho fan més bé.”
Tant la regidora de Medi Ambient terrassenca com la tinenta d'alcalde de Serveis Urbans de Sant Cugat del Vallès, Cristina Paraira, coincideixen que, més enllà de la informació donada al ciutadà, la crisi també els ha donat un cop de mà a l'hora de reduir quilos de brossa. “Sant Cugat era un dels municipis que generaven més residus, i en l'àmbit municipal les xifres ens preocupaven”, reconeix Paraira. Del 2008 al 2013 han passat de 721 quilos a 399 (el descens més important entre els municipis grans) a còpia d'anar sumant iniciatives: des de tallers de sensibilització i campanyes contra l'ús de bosses de plàstic fins a l'increment del nombre de contenidors al carrer, passant per la incentivació del compostatge a casa i la recollida gratuïta a domicili de la fracció llenyosa. “Cada vegada hi ha més consciència i col·laboració per part dels ciutadans. De tota manera, si bé és cert que recollim selectivament més quantitats, hem de recollir encara més net, perquè ens trobem força residus impropis”, explica Paraira.
De les quatre capitals, Tarragona (464 quilos) i Barcelona (448) estan al davant, quant a generació de residus per persona i any, de Lleida (389) i Girona (387). De fet, l'àrea metropolitana de Barcelona produeix el 60% del total de residus municipals de Catalunya. En moltes ciutats, però, els furts de residus de cert valor (cartró i ferralla) de contenidors i deixalleries també han frenat els residus.
Tocar la butxaca
El 2013 a Catalunya es van generar 3.588.822 tones de residus municipals, un 4% menys que el 2012. És a dir, “en cinc anys, els catalans hem reduït els residus en 600.000 tones: un disbarat”, comenta Josep Maria Tost, director de l'Agència de Residus de Catalunya (ARC). De tota manera, segons ell, fins al 2020 encara podem ser més ambiciosos i fixar-nos com a objectiu reduir un 15% els actuals 1,3 quilos de residus per persona i dia. Per aconseguir-ho, Tost té clar que s'ha d'anar cap a la fiscalitat mediambiental, en consonància amb el que ja es fa a Europa, i una de les eines a utilitzar –consensuada amb el món local– és l'aplicació del cànon per ús d'un abocador. El 2015, cada ajuntament haurà de pagar 19,10 euros per tona de deixalles que hi porti, amb un increment de cinc euros per any, “de manera que el 2020 la penalització estigui al voltant dels 50 euros per tona”.
Com menys recicles o més residus generes, més pagues. Per al director de l'ARC, aquesta ha de ser la línia a seguir, perquè “hi ha una part de la població que només canvia els hàbits quan li toquen la butxaca”. En aquest sentit, i tenint en compte que la recollida selectiva representa un 38% del total –lluny del 65% d'alguns països europeus–, Tost assegura: “Encara tenim molt recorregut, sobretot en la fracció orgànica; en recollim molt poca.”
L'altre front en què cal concentrar els esforços els propers anys és la prevenció. Partint de la idea que el residu que no existeix és el que no es genera, “el que cal és ser selectiu des del mateix moment en què comprem”. Triar per triar, val més proveir-se a granel en comptes d'agafar safates de porexpan amb poques unitats, utilitzar el cabàs o el carro en lloc de bosses de plàstic, optar per envasos reutilitzables... “I, evidentment, des del punt de vista de la producció industrial, també s'ha de treballar per minimitzar l'envasat superflu”, opina Tost.
LES FRASES
Municipis a favor del residu zero i d'una llei catalana
Girona, Terrassa, Mataró, Cerdanyola del Vallès, Valls, Gelida, Vilanova de Prades... Fins a una cinquantena de municipis, grans i petits, a més del Consell Comarcal del Pla d'Urgell i el de l'Alt Penedès, entitats, empreses i universitats, han signat mocions de suport a l'Estratègia Catalana Residu Zero. L'objectiu d'aquest fòrum és, segons explica Mercè Girona, sòcia fundadora del CEPA-Federació Ecologistes de Catalunya, “actuar des de diversos àmbits, des del normatiu fins al fiscal”, per intentar reduir els residus a la mínima expressió.
Per aconseguir-ho, tots els que s'han adherit a l'Estratègia Catalana Residu Zero estan d'acord a plantejar una llei catalana de prevenció de residus que, com a molt tard, hauria de ser una realitat abans d'acabar aquest any. “Fa uns anys vam fer una proposta i tothom va dir que estava molt bé, però ningú va tenir la valentia de tirar-la endavant”, explica Girona. Mentrestant, “com que els municipis no tenen una normativa en què agafar-se, tot depèn de la bona voluntat dels ciutadans”, diu la portaveu del CEPA.
De moment, però, amb dos anys de retard, el que es preveu aprovar aquesta primavera és el programa general de gestió de recursos i residus Precat 2013-2020, que fixa els objectius per als propers anys. Des del CEPA el consideren “un model continuista” i poc eficient.