Mysterium

La publicació d'un llibre és sempre motiu de satisfacció. Si el llibre és una novel·la escrita per una persona coneguda, el fet és doblement agradable. Dissabte passat vaig assistir a la firma de la novel·la «Mylenium» per la seua autora, Cristina Hermosa Navarro, i ja us podeu imaginar que per a mi allò va ser anar de festa.

Cristina és una xica de Silla, fet que aporta un interès afegit per als seus paisans, com és el meu cas. A més, conec sa mare i la seua família. Són d'aquells clans amb els que hem conviscut compartint diversions i patiments, segons la circumstància. Per això, a part de l'interès literari de l'obra, del que tot seguit en parlaré, el tracte durant tota una vida amb aquestes persones em fa viure el moment amb més intensitat. El fet d'adquirir el llibre ha estat com una modesta contribució personal al reconeixement públic que es mereix l'autora. A canvi d'això, m'he emportat a casa un pessiguet de la seua ànima que em permetrà recrear-m'hi cada vegada que el meu instint de lector compulsiu m'ho demane.

«Mysterium» és una novel·la que planteja un seguici de preguntes de difícil resposta. A través d'elles el lector és transportat sense que se n'adone a una dimensió desconeguda, però, que tot i això, resulta familiar. És com anar descobrint pas a pas una realitat immaterial més enllà del món real, sense caure en l'absurd. Llegint cada paràgraf, els límits de la física i la psicologia van caient, i, conduit amb mestria i sensibilitat per l'autora, vas entrant a un lloc dels que no veus els confins. Al mig d'aquell espai perceps les vibracions de les cordes d'un instrument musical desconegut per inexistent, fins que Cristina l'ha inventat. La melodia no t'entra sols pels oïts. També els porus de la pell es converteixen en canals per on notes com t'inundes de sensualitat i d'una barreja de disconformitat, rebel·lia i amor. El resultat és un plaer indescriptible del que no és aliena, a més de tot el que he dit, una profunda sensació de llibertat.

Una novel·la és ficció, ja ho sabem, però, tot i això és difícil, jo diria que impossible, que tot plegat siga un seguici d'invencions, producte de la fantasia de l'autor o autora. La ment humana va assimilant des d'abans del naixement de la persona tota classe d'estímuls i informacions que li arriben del món que l'envolta. Són els pensaments generats a partir d'aquestes percepcions els que van creant tot un conjunt d'idees i principis, i modelant la sensibilitat de la persona. Aquest patrimoni immaterial es va incrementant al llarg de la vida i pot arribar a dimensions considerables. A això li diguem maduresa. Vist des d'un altre punt de vista, si existeix una ànima humana, segurament no estarà molt lluny de ser això.

Partint d'aquesta reflexió, m'he fet algunes preguntes: ¿Quina experiència vital és la d'aquesta dona que en la seua joventut és capaç d'exhibir un coneixement tan profund de l'ànima humana i les seues angoixes i anhels? ¿Quins elements i condicionants li aporten la força que, com una poderosa palanca ens traslladen, sense deixar-nos la possibilitat d'oferir cap resistència, a un món irreal, i ens el fan percebre com la cosa més normal del món?

És evident que Cristina ha madurat molt apresa i reuneix les condicions necessàries per ser una excel·lent escriptora. Segurament haurà passat moltes hores llegint, mentre d'altres joves de la seua edat es divertien freqüentant les discoteques. En qualsevol cas, amb l'edat i l'estudi es superarà ella mateixa. Tant de bo que persevere en el seu afany creador i ens permeta continuar fruint amb la lectura de les seues novel·les.

Que tingues molta sort, Cristina.