Entre la curiositat i la nostàlgia
La reobertura de l'antic cinema Modern porta molts gironins a reviure'n les experiències
Feia setze anys que l'espai estava tancat
Tornar a entrar al Modern ha estat un dels grans atractius de l'edició d'enguany de Girona, Temps de Flors, especialment per als gironins. No ha estat un dels espais més visitats de la mostra, però sí un dels que han atret més públic de la ciutat. Les emocions d'infància i joventut tornaven a la memòria dels grups de gent que s'hi anaven acostant. Les converses en el que era el pati de butaques del cinema eren constants. “Quan tenia cinc anys ja hi venia amb la meva mare”, explicava Dolors Gimbernat, intentant reconstruir els moments viscuts a la sala. “Una de les primeres pel·lícules que hi vaig venir a veure va ser Ben Hur”, recordava.
A escassos metres, un altre grup de dones també feia memòria dels moments que hi havien passat. “Recordo l'última vegada que hi vaig venir. Vam venir amb les amigues a veure Eternamente amigas i vam plorar tant que quan es van obrir els llums no ens vam atrevir a sortir fins que ja havia marxat tothom”, relata una d'elles. “Era un espai molt fosc i feia molta olor d'humitat”, explica una altra. “I els lavabos no estaven especialment ben cuidats!”, puntualitza una altra. Tothom té la seva història i ningú pot evitar que li torni al cap en pujar les escales que porten cap a una sala de butaques mig en ruïnes que ja ni tan sols té sostre. “És impressionant poder-hi tornar a entrar. Només de pujar les escales ja et vénen tots els records al cap”, continuen debatent. Totes elles, però, comparteixen un pensament comú: “És més petit del que recordàvem.”
Eva Vayreda és una de les noies que s'encarreguen de supervisar l'espai i informar els visitants. “Durant tot el cap de setmana s'ha anat acostant gent a preguntar tots els detalls de la sala i molts aprofitaven per recordar com era abans”, assegura. Això és el que feia Pere Ordis, que havia tornat al cinema acompanyat de la seva filla i li explicava fil per randa com era l'espai abans de quedar mig en ruïnes. “En entrar-hi m'ha vingut una sensació d'entre curiositat i llàstima per l'estat en què es troba actualment”, destacava.
Feia setze anys que el Modern estava tancat –catorze des que va ser adquirit per l'Ajuntament– i ara es pot tornar a visitar a través d'un muntatge on predominen les roses negres, una metàfora que rememora l'incendi que l'any 1988 va cremar la pantalla.