“Dol més l'agressió moral”
L'Antonio va ser apallissat quan vivia al carrer per quatre nois amb pals a la zona alta de Barcelona
Aquest antic sense sostre subratlla que a més de l'agressió física va haver de viure un menysteniment constant, que també és violència
Eren quatre joves amb pals. Se li van acostar. Ell, com cada nit, intentava passar desapercebut. Buscava algun caixer o algun racó discret per intentar dormir. Els va veure a venir i va pensar que allò no pintava gens bé. Mentre intentava obrir un caixer el van colpejar amb els pals al cap. Per sort, va poder tancar-se a dins. El van insultar i van marxar. L'Antonio relata amb tristor i ràbia uns minuts que se li van fer eterns.
Mentre avança la conversa, però, qui l'escolta té clar que aquells cops de pal no van ser el més dolorós, sinó que el pitjor, el mal de veritat, és el dia a dia i és menys evident, però molt més feridor: mirades de menysteniment, insults, actituds de superioritat... “És una sensació de culpa que se't va menjant per dins, t'aixafa moralment i t'anul·la com a persona”, diu. “És com si fossis transparent i només fas nosa”, insisteix. Per ell, tot plegat és violència. Fins al punt que aquesta culpabilització del dia a dia “fa que et sentis de segona”. L'Antonio, que se n'ha sortit –va viure cinc mesos al carrer, va passar per diferents albergs i ara s'està en un pis compartit del centre d'acollida Assís–, sap explicar perfectament com la societat és violenta amb les persones sense sostre. Va viure aquella pallissa en soledat. Amb por. “Segurament ja m'havien vist altres vespres a la zona i vaig pensar que no em podia tornar a arriscar. Que en qualsevol moment em tornarien a venir a buscar”, recorda. L'agressió va ser a la zona alta del carrer Balmes, a Barcelona. L'endemà se'n va anar als voltants de l'estació de Sants. “Pot semblar una ximpleria, però quan vius al carrer t'acostumes a uns llocs i a unes rutines. Un canvi és una trasbals”, assegura.
No ho va denunciar. “Qui m'ha de fer cas, a mi?”, recorda que es plantejava. En aquell moment de la seva vida, desconfiava de tot i de tothom. Té clar, però, que hi va haver un abans i un després d'aquella agressió física. Mentre va viure a l'alberg de la Zona Franca va presentar cinc denúncies, una de les quals va ser per tracte indigne. “No em vaig enfonsar del tot i vaig veure que m'havia d'espavilar per sortir-me'n”, relata. Sortir-se'n, per exemple, de la sensació de sentir-se completament sol quan s'instal·lava a les escales del metro de la plaça de Catalunya: “Passaven centenars de persones i jo em sentia sol.”
Sensibilitzar els joves
Ara, l'Antonio col·labora fent tasques diverses al centre Assís, de Sarrià. Està orgullós de l'aula d'informàtica, que ha estat possible gràcies als seus coneixements, perquè aquesta havia estat la seva professió. També fa xerrades a joves dels instituts. “Pot ser que a un nano li quedi lluny quan li dius que al carrer hi pot acabar tothom –explica–. Però si li dius que el noi aquell que li va arreglar la moto o la noia que li ha venut la samarreta de marca han acabat al carrer obren ulls com taronges.” La visibilitatzació i la sensibilització són línies que prioritzen les entitats que atenen persones sense sostre. I estan convençudes que només amb aquesta sensibilització es reduirà la violència contra els sense sostre. La violència física i també aquesta violència diària de petites dosis que fa molt de mal.