El maldecap de la llei Wert

La llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomqe) s'ha convertit en una cosa semblant als voluminosos regals que et porten els sogres quan tornen de viatge: no els pots llençar i no saps què fer-ne. L'exministre d'Educació José Ignacio Wert la va fer aprovar sense cap mena de consens i a corre-cuita perquè no li passés com a una de les seves antecessores, Pilar del Castillo, que, tal com recordava la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va posar en marxa una reforma similar i, al cap de quatre dies, el nou govern socialista la hi va tombar. I ara, a pocs mesos d'unes eleccions generals en què l'oposició s'ha compromès a derogar la llei Wert si el PP no té majoria, la Lomqe ha esdevingut una nosa per a tothom.

Fins i tot per al mateix ministre Íñigo Méndez de Vigo, atrapat entre la línia dura oficial del PP i les demandes de flexibilitat dels territoris, també del seu partit, que encara que sigui amb la boca petita, li demanen un ajornament en el calendari per pair els canvis. El problema, però, és que per mirar de blindar la norma, els legisladors van incloure el calendari com a part integrada a la llei i ara no és fàcil de canviar.

La prova més clara de la incomoditat que provoca la llei Wert a uns i altres la vam tenir dijous, en la conferència sectorial d'educació, en la qual el govern espanyol i les comunitats autònomes van discutir sobre com aplicar la reforma. Les comunitats que s'oposen a la Lomqe hi van acudir envalentits per la seva aclaparadora majoria (dotze territoris, entre els quals Catalunya, que representen tres quartes parts de la població) i amb l'esperança d'arrencar concessions importants al dialogant Méndez de Vigo. Al final, en van sortir amb la cua entre les cames, però van vendre com una victòria l'ajornament de l'aprovació del decret de les revàlides de secundària.

Al nou ministre, que sap que és impossible fer complir una reforma si té els qui l'han d'aplicar en contra, li va passar el mateix. Es va veure obligat a cedir en la qüestió de les revàlides, la clau de volta per imposar els continguts que dicti el ministeri, però es va afanyar a restar-li importància amb l'argument que les avaluacions de l'ESO i el batxillerat no són d'aplicació immediata.

Com sempre, els qui acabaran pagant els plats trencats seran els nens i els mestres, a qui tota aquesta polèmica els ha enxampat de vacances. Quan tornin a l'escola, l'1 de setembre, els docents comentaran la jugada, malparlant dels polítics, que cada cop que toquen poder els maregen amb canvis educatius, i es posaran a treballar. Repassaran el temari, miraran com són els seus grups i, en funció d'això, buscaran la millor manera de transmetre els coneixements als estudiants. A l'aula, estan ells sols amb els alumnes, sense ministres, consellers, ni disposicions addicionals.