Cultura, festa, tradició i la bufa la gamba

Si busquem un fet local capaç d'unir tots els veïns i veïnes de Silla, probablement el més acceptat serà la festa que celebrem cada any durant la primera quinzena d'agost. Per a uns, la majoria, si voleu, són les festes del Crist. Per a d'altres, les festes d'agost. Per a tots, sense excepció, són senzillament les festes.

¿Què són aquestes celebracions? ¿Quin sentit tenen? ¿Què signifiquen per a silleres i sillers? Probablement, la primera resposta que eixirà de manera general i espontània anirà molt lligada a la idea de tradició i al concepte de fet cultural heretat dels nostres majors. D'ací naix la seua càrrega simbòlica. Tal vegada si gratem una miqueta més, amb tota seguretat hi trobarem explicacions més profundes en el camp de la psicologia col·lectiva i l'antropologia cultural. Però, no és moment d'endinsar-nos en aitals profunditats. La meua intenció ara per ara és tan sols deixar caure un parell de reflexions al voltant del comportament col·lectiu del personal en aquestes dates.

Abordaré l'assumpte amb un intent de fixar què entenem per tradició. Sota aquest concepte jo inclouria tot aquell costum o norma consuetudinària que es transmet de pares a fills i de generació en generació, i que reporta algun benefici material o moral a les persones. D'acord? Doncs, si és així, tradicions són en aquest cas la Carxofa, els Porrots, els concerts musicals i els espectacles a la plaça del poble, la processó amb les manifestacions artístiques que l'acompanyen (balls folklòrics, gegants, cirialots i demés figures bíbliques, el repartiment de la murta, etc.), sense oblidar el culte a la gastronomia local que, per cert, cada vegada està més diluït. Podríem acceptar també els bous al carrer, si fora possible eliminar radicalment el maltractament animal i l'estupidesa del risc al que es sotmeten els humans quan fustiguen de manera irracional uns animals dotats d'un instint de defensa que ha estat deliberadament augmentat per selecció genètica.

Els actes descrits són una barreja de pràctica religiosa i manifestació cultural profana (pagana, tal vegada?) indestriables, a les que s'hi afegixen no poques activitats lligades a la disbauxa hormonal pròpia de la gent jove. Uns hi acudiran a presenciar els actes i participar-hi per devoció religiosa. D'altres hi anirem per gaudir de l'art popular. Però, en no pocs casos l'atracció ve provocada per la necessitat col·lectiva de desbocar-se en públic de tant en tant.

El problema és que el desmelene col·lectiu corre el risc d'acabar en desbraguetament general, si algú no acota prudentment els límits de la qüestió. Podria dir-me algú on està la tradició dels “xiringuitos”? ¿Quin pare ha educat el seu fill en eixa costum, la d'anar a bufar-se de pessebre en pessebre? ¿A qui li han ensenyat en la seua família a orinar i defecar pels carres del poble amb l'excusa de que són festes?. Això no és una tradició. És una mala costum que s'ha instaurat entre nosaltres fa quatre dies.

Acceptant la necessitat humana de tirar-se la manta al coll de tant en tant, convindrem en què hem de procurar fer-ho amb respecte als demés. La meua llibertat acaba on comença la del meu veí. ¿O no? Si ha d'haver “xiringuitos” durant uns dies per facilitar la diversió del personal, al menys caldrà exigir que es previnga de manera adequada la satisfacció de certes necessitats fisiològiques humanes de caràcter peremptori. Més encara quan alguns dels que agafen un bon pet perden el control i acaben buidant el ses allà on els ve bé. No vull exagerar, doncs, afortunadament la majoria del personal s'absté de fer eixes coses, però, eixe és el fet.

No hem de perdre de vista que els meus drets han de fer compatible l'exercici dels del meu veí i que l'autoritat, l'alcalde i l'ajuntament tenen la missió (i l'obligació) de fer-los compatibles els uns amb els altres. Precisament per això, per haver intentat controlar els abusos d'aquells que no coneixen què és el civisme ni la responsabilitat col·lectiva li han caigut no poques crítiques al govern local des de determinats sectors populistes, políticament reaccionaris. Per la meua banda, al contrari, vull fer públic el meu suport a les autoritats locals i agrair-los la seua prudència i sensibilitat a l'hora de protegir la convivència veïnal. Una cosa és la cultura, la festa i la tradició i altra, la bufa de la gamba.