Sense treballar per llei

Aquestes són dues històries crues protagonitzades per dos joves dels que sempre han cregut que amb esforç tindran una vida millor, però que sovint veuen que, malgrat esforçar-se, sempre topen amb la llei, la burocràcia, els papers... Han tingut la sort de caure sota el paraigua de la Fundació Comtal , entitat amb seu a Ciutat Vella, a Barcelona, que té com a finalitat l' educació i inserció d'infants i joves en situació de risc social , i ara amb el seu testimoni volen denunciar que el marc legal és “poc amable” amb els joves immigrants sense familiars a Catalunya i alhora “poc realista”, perquè en el moment socioeconòmic actual no els ho posa fàcil perquè puguin treballar i tenir una vida normalitzada.

Modu Dieye va néixer fa 22 anys al Senegal. Quan encara era menor d'edat, va pujar a una barca en direcció al somni europeu. Després de viure en diversos centres de la Direcció General d'Atenció a la Infància (Dgaia) a Barcelona, amb la majoria d'edat es va haver d'espavilar. Es va formar com a cambrer i va fer pràctiques en un hotel; ha participat en el projecte Construeix-te de la Fundació Comtal, un tastet d'oficis que van des de la cuina fins a la fusteria, per reforçar les competències bàsiques, i també ha fet pràctiques en un restaurant. “Als llocs on he estat han quedat contents amb mi, però és difícil que et facin un contracte d'un any”, es lamenta en Modu. I aquí hi ha la clau: en Modu té permís de residència, però no pas de treball. La manera més fàcil d'aconseguir-lo i, per tant, de poder-se emancipar de veritat, seria tenir una oferta de feina d'un any, una de les vies legals que li permetrien tramitar l'autorització laboral.

En el cas, però, que un empresari aposti per ell i li doni un any de feina, a més, s'ha de responsabilitzar de tot un seguit de tràmits burocràtics i s'haurà d'esperar gairebé dos mesos a rebre la resolució. “És evident que un empresari ha de tenir molt bona voluntat per fer tot això”, es queixa Ferran Rofín, advocat que col·labora amb la Fundació Comtal i que reclama a les administracions un canvi legal per facilitar la vida a aquests joves extutelats que es troben amb una irregularitat sobrevinguda. “Hi ha altres maneres d'aconseguir el permís de treball com ara demostrar cinc anys de residència continuada i tramitar la targeta de llarga durada o bé aconseguir un contracte laboral de sis mesos si et queden sis mesos perquè et caduqui la targeta... Tot plegat és enginyeria administrativa i no costaria res posar-ho més fàcil”, subratlla l'advocat. I hi afegeix: “La normativa exclou socialment i laboralment persones sense recursos. A uns joves que pot ser que això els condueixi a la delinqüència.”

Les entitats que acompanyen aquests joves extutelats treballen amb programes de formació i accés al món del treball, però també donant-los suport i assessorament en les qüestions legals. Una de les últimes traves amb què s'han trobat és que per la seva situació no poden accedir a un dels nous programes de la UE per ajudar els joves en situació d'atur. “No pot ser que se'ls posi tot tan difícil!”, insisteix Rofín.

Des de la fundació no deixen de lluitar per reclamar que s'eliminin tantes traves legals i alhora fan costat als joves durant el complicat procés. Soukaina Damiri, nascuda al Marroc fa 22 anys, és un dels casos d'èxit: l'han contractada d'ajudant de cuina al restaurant Els Pinxus, de Barcelona, on precisament va fer les pràctiques. La Soukaina s'ha format en diversos àmbits de l'hostaleria i també en pastisseria. “Desanima molt –recorda la noia– quan fas pràctiques i et diuen que estan contents amb tu, però que no et contracten pels papers.” “Fa molta por no sortir-te'n per temes burocràtics”, hi afegeix en Modu.

“S'hi esforcen molt –explica Cristina Tarín, una de les educadores–, perquè saben que han de ser els millors candidats.” És per això que l'entitat intenta reforçar any rere any tot l'aspecte formatiu d'aquests nanos i alhora ser al seu costat perquè no es desanimin i donar-los suport també en qüestions com ara l'habitatge. Tot i que hi ha moments crítics. “Jo vull treballar. Si no és aquí, en un altre país. No em puc quedar quiet”, planteja en Modu.