Els gegants i els més menuts

No és gaire innovador, però qualsevol cercavila de gegants i capgrossos manté aquell encant únic, inenarrable, que ha estat capaç de captivar moltes generacions, centenars de nens d'arreu del nostre país. També, és clar, a Banyoles. La imatge és nítida: una gran munió de mainada, tota recolzada sobre les espatlles de pares, tiets, padrins o avis, s'aplega sempre al voltant del seu trajecte els dissabtes de la festa major –en aquest cas, coincidint exactament amb el dia de Sant Martirià, patró de la ciutat– amb la fal·lera de veure'ls transitar al ritme de la música que els acompanya. Dels tambors, les trompetes i les gralles. Enguany, els dos gegants de la ciutat (en Martirià i la Maria) van desfilar amb la companyia dels d'Argentona, la Cellera de Ter, Palafolls i Sant Antoni de Vilamajor. Tots ells van caminar pels carrers del centre de la ciutat fins a arribar, ja sense la companyia de la claror del dia, a la Muralla.

Aquest acte, absolutament imprescindible en l'actualitat en el programari de la festivitat, era oblidat a principis de la dècada dels noranta. No per voluntat pròpia, sinó perquè la passió gegantera estava hivernant. Tant és així que l'Ajuntament de Banyoles va haver de fer una crida a la ciutadania per incentivar el renaixement d'una tradició que ja existia a la ciutat a principis del segle XX, segons fonts documentals. Va ser així quan va fundar-se la Colla Gegantera de Banyoles, que va constituir-se d'immediat i no va tardar a desenvolupar la seva activitat. Ja va sortir com a tal en les Festes d'Agost del 1995 i, des de llavors, no s'aturaria. Sense tenir la tradició gegantera d'altres municipis, la fal·lera ha calat i s'ha anat estenent, per herència natural i també amb l'empenta del consistori. I és que, des de fa ja alguns anys, els dies previs a la cercavila, els nens i les nenes de les escoles del municipi –bàsicament, des de l'escola bressol fins a segon de primària– tenen la possibilitat de veure la magnificència d'en Martirià i la Maria, així com els diferents capgrossos de la ciutat, tots ells exposats a la sala de plens. Fins i tot, els més atrevits poden posar-se en la seva pell per una estona. Quan arriba la festa major, hi tenen una certa familiaritat i poden viure'ls amb major proximitat, amb tota la seva essència. Ni això els priva de quedar embadalits davant el seu pas, d'apreciar amb quina elegància es mouen i dansen tot i la seva envergadura. Tan enlluernats queden tots (o la majoria) que ni s'adonen, aquest cop, de la picada d'ullet a la situació del país d'en Tià i d'algun altre que transita amb l'estelada penjada. Res excepcional, quan la majoria de balcons, sobretot els de baixant de plaça, n'estan farcits.