L'ajuda al desenvolupament segons Sala i Martín

El passat diumenge, 22 de novembre, es va emetre l'últim programa d'Economia en colors, programa presentat per Tian Riba i on l'economista Xavier Sala i Martín ens va parlar de l'ajuda al desenvolupament. El senyor Sala i Martín ens va exposar algunes de les seves experiències del que ell anomena ajuda al desenvolupament. Experiències poc afortunades, com el cas de la noia dels caramels o el de l'actriu Sharon Stone al Fòrum de Davos.

També ens va parlar de la seva experiència a Ghana, un país situat al lloc 138 d'un total de 187 de l'índex de desenvolupament humà, segons dades del Programa de les Nacions Unides al Desenvolupament (PNUD) del 2013. És a dir, no es tracta d'un dels països menys desenvolupats, com ho són Sierra Leone i el Níger.

El programa està mancat de rigor i la visió que aporta Sala i Martín de l'ajuda al desenvolupament en cap cas s'ajusta a la realitat. Els exemples que exposa són puntuals i bàsicament formen part dels estereotips que s'apliquen al sector de la cooperació o ajuda al desenvolupament. El sistema de cooperació i ajuda al desenvolupament actual –sobretot el català– està format per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, el Fons Català de Cooperació, les Coordinadores d'ONG de Girona, Tarragona i Lleida, així com la Federació Catalana d'ONG, que representen les entitats que fan ajuda al desenvolupament des de Catalunya, i m'atreveixo a dir que pràcticament cap d'elles treballa segons els exemples que explica el senyor Sala i Martín.

El sistema de cooperació català, amb defectes i errors, que també en té, es basa en un conjunt de plans directors, amb formació i amb una àmplia experiència on tothom té molt clar que els projectes de cooperació i ajuda al desenvolupament els decideix la gent del territori, i que aquests projectes es porten a terme i els executen i gestionen les mateixes persones beneficiàries. Queda molt lluny aquesta idea que els projectes els decideixen els que aporten els diners! El tracte sempre és de tu a tu, amb igualtat, o beneficiant les minories més febles, com poden ser les dones en alguns països, fins a l'extrem que en aquests moments es parla ja d'una cooperació feminista.

Els exemples i les explicacions exposades pel senyor Sala i Martín caricaturitzaven un sector que basa el seu treball en el rigor. La diferència rau en el fet que a la cooperació no se li permeten errors, com pot ser a urbanisme. Per això, sempre hem tingut molt clar que la nostra cooperació ha de ser transparent, s'ha d'explicar aquí i allà. El programa, exceptuant la breu entrevista que es va fer al grup Txarango, que, en la meva opinió, tenen els conceptes molt més clars que Sala i Martín, no va donar una visió real del treball de les ONG ni de com es fan les coses en aquest sector. Potser podrien haver demanat l'opinió a Oxfam Intermón, Metges sense Fronteres o altres.

Em sap greu que la feina de formació, de rigor, d'escolta dels nostres veïns i veïnes nouvinguts, de cooperació al desenvolupament, no es valori amb la seriositat que es mereix. Potser Sala i Martín hauria de treure's l'americana de colors, per poder-se arremangar, deixar el Fòrum de Davos per anar al Fòrum Social Mundial, on trobarà grans i profitoses experiències sobre ajuda al desenvolupament i així s'adonaria que les seves experiències no són el tot, més aviat el contrari.