40 anys d'una tragèdia
El 3 de novembre del 1975 van morir 30 miners a Fígols per una explosió de grisú
Cercs no els oblida i els farà un homenatge aquest dissabte
Devien ser les vuit o un quart de nou del matí. Aquell dilluns 3 de novembre del 1975, després de dos dies d'inactivitat a la mina Consolació de Fígols per la festivitat de Tots Sants, una forta explosió de grisú va provocar la mort de 30 miners del Berguedà i diversos ferits. Va ser, ara fa 40 anys, un dels accidents miners més importants de l'Estat espanyol del segle XX i el segon en què es van registrar més víctimes mortals a Catalunya després del de l'Espà (Saldes), el 1944, amb 34 miners morts.
La mina Consolació, explotada per Carbones de Berga SA, va estar operativa entre el 1924 i el 1991. Fins al 1975 no hi havia hagut cap accident per culpa del grisú, un gas letal, compost majoritàriament per metà, que a partir d'un cert grau de concentració esdevé explosiu. “És la gran por de la comunitat minera mundial”, subratlla la historiadora Rosa Serra. L'única manera de pal·liar els efectes de la concentració és que la mina estigui ben ventilada. No era el cas d'aquell fatídic 3 de novembre, ja que quan el primer torn va entrar a la mina i va posar en marxa la maquinària, un curtcircuit va fer explotar la bossa de gas que hi havia acumulada.
Josep Vilalta Blasco, que llavors vivia a la Pobla de Lillet, es va salvar de miracle. En aquell moment era a la galeria general. Va sentir una alenada d'aire per l'esquena i “tot va ser mirar enrere i veure una llengua de foc que em va llançar 100 metres més enllà”, recorda com si fos ara. Afortunadament uns companys el van sentir i va poder ser el primer de sortir cap a fora. Tenia 26 anys i una filla de quatre mesos. “Entre una cosa i l'altra m'han fet divuit operacions”, diu Vilalta, que al cap d'un temps va tornar a treballar a la mina –“al carrer, perquè vaig dir que no hi entrava”– fins que la van tancar. Tot i l'angoixa viscuda, que sovint encara li ve a la memòria, celebra cada 3 de novembre com si fos el seu aniversari. No vol oblidar, “perquè es van perdre molts companys”.
Un d'ells era Domingo Villanueva, de 44 anys, que es va estrenar a la mina fent la mili. Casat i amb un fill, en Camil, que llavors tenia setze anys, a punt de fer COU. Entre els escassos records que aquest últim guarda, “la imatge de l'església de Sant Pere de Berga, amb sis taüts i una munió de gent immensa”. A la seva mare, vídua amb 41 anys, li van donar 1.300.000 pessetes després que processessin quatre càrrecs directius de l'empresa.
Patrimoni oblidat
La mort de 30 miners a la conca de Fígols, eclipsada per l'anunciada i imminent mort de Franco, es va produir en un moment de crisi i de canvis. S'havia demanat a les empreses mineres que fessin un pla de modernització. El 1975 feia pocs mesos que Carbones de Berga SA havia instal·lat maquinària amb tecnologia soviètica (la més eficient del moment). “L'Alt Berguedà vivia de la mina, es definia com una comarca industrial per l'activitat minera i per la tèxtil”, comenta Serra. L'any 1969, 3.500 persones treballaven directament en la mineria, un sector que entre els anys vuitanta i noranta, però, va anar desapareixent.
Per rememorar la identitat minera del Berguedà, però sobretot per recordar els miners morts (203 entre el 1903 i el 1996), aquest dissabte l'Ajuntament de Cercs aprofitarà el lliurament del dinovè premi Santa Bàrbara a l'associació d'afectats per la supressió de la quota del carbó, per presentar el documental Muntanya negra, produït pel Museu de les Mines de Cercs, i inaugurar un monument dedicat als difunts miners.
