Una piulada de més

Enguany farà deu anys, però tot i això Twitter continua sent un maldecap per als usuaris que encara no s'han fet a la idea de fins a quin punt una frase de 140 caràcters els pot canviar la vida. La inconsciència, l'humor mal entès o l'errònia creença que allò que es diu en línia no té efectes a la vida real fa que alguns continuïn pagant els efectes d'una mala piulada a les xarxes socials. L'últim exemple conegut és el del professor de la Universitat de Barcelona (UB) Àlex de Jaureguizar, que ha estat finalment acomiadat per una sèrie de piulades en què, en els moments més tensos de les negociacions, criticava la CUP pel seu no a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat.

El rector de la UB, Dídac Ramírez, va qualificar de “molt desafortunats” els tuits del professor i va remarcar que la llibertat d'expressió no empara expressions ofensives i vexacions. “Els insults i el menyspreu suposen un incompliment flagrant de l'obligació de la universitat de fomentar el pensament crític i el pluralisme i vetllar pel respecte a la dignitat de les persones”, hi va afegir. Per la universitat, doncs, no n'hi ha hagut prou que Àlex de Jaureguizar demanés, també per Twitter, disculpes argumentant que es tractava d'un “experiment sociològic”. Haver qualificat de “traïdors” i “enemics de la pàtria” els membres de la CUP, a banda d'insultar-los i maleir-los juntament amb “els seus descendents” li ha costat la feina i el tancament del seu perfil a la xarxa social. L'acomiadament del professor va arribar pocs dies després que el futbolista Sergi Guardiola protagonitzés un dels passos més fugaços pel Barça. Al matí va signar el contracte per jugar amb el filial a segona B i al vespre se li va rescindir el contracte en fer-se públics uns tuits publicats dos anys enrere. Mentre veia un dels clàssics del 2013, el davanter de Manacor va piular “Puta Cataluña, Hala Madrid” en diverses ocasions, demostrant un odi i un madridisme que es detectaven també en altres punts del seu timeline. El jove va al·legar que ho havien escrit uns amics seus mentre veien el partit, però finalment va acceptar la pífia amb esportivitat. Des de llavors, el Barça té un equip de persones que es dediquen a controlar l'activitat digital tant dels jugadors en plantilla com dels possibles fitxatges.

En qualsevol cas, tant De Jaureguizar com Guardiola difícilment podran argumentar que no estaven advertits dels perills de Twitter. Un dels primers represaliats per fer-ne un mal ús a l'Estat va ser el cineasta Nacho Vigalondo, que el 2011 es va passar de frenada: “Ahora que tengo más de cincuenta mil followers y me he tomado cuatro vinos podré decir mi mensaje: ¡El holocausto fue un montaje!”. La broma no va ser ben rebuda i el diari El País va trencar les relacions comercials que mantenia amb ell. Un altre cas sonat va tenir lloc el 2013, quan Juan Carlos Gafo va ser destituït com a director adjunt de l'alt comissionat del govern per a la Marca Espanya per haver publicat uns tuits ofensius contra els catalans. Arran dels xiulets contra l'himne espanyol en la cerimònia d'obertura del mundial de natació a Barcelona, el diplomàtic i militar va escriure: “Catalanes de mierda. no se merecen nada”. Demanar perdó tampoc no li va servir de res. El seu compte continua actiu, però ara únicament mostra tres piulades de l'agost en què explica que ha esborrat tot els missatges perquè s'avergonyeix del que va dir en un d'ells i no vol que el representi.

Com que Twitter és una eina global, les relliscades que costen un lloc de treball també ho són. Una consellera del partit liberal de Bèlgica va recórrer a l'humor negre amb motiu de l'accident de tren de Santiago de Compostel·la, fent broma sobre el fet que els que feia setmanes que hi anaven a peu no podrien celebrar-ho per culpa dels que hi anaven en tren. Va perdre la feina.

No ha transcendit, en canvi, si alguns famosos van arribar a cobrar el que s'havia pactat per fer unes piulades en què promocionaven productes tecnològics que no van acabar de sortir bé. El tennista David Ferrer va lloar els avantatges del Samsung S4 i la presentadora Oprah Winfrey, els de la tauleta Surface de Microsoft. Tots dos, però, ho van fer des d'aparells d'Apple, sense ser conscients que en la seva piulada s'especificava, fet que no va passar inadvertit i va ser motiu de befa generalitzada.

Més enllà dels diners, moltes celebritats s'han guanyat un bon maldecap per una piulada poc meditada. La presentadora Paula Vázquez va rebre una allau de trucades i missatges al mòbil després de publicar, per error, el seu número de telèfon. Una badada que també va cometre l'actor Charlie Sheen. El tennista Rafa Nadal va donar per mort Nelson Mandela abans que morís, però això no és res al costat de les relliscades que ha fet el defensa del Madrid Sergio Ramos, que n'és un autèntic especialista. Penjar una foto de Las Vegas assegurant que era a Nova York o felicitar la selecció estatal de waterpolo per un triomf que havia assolit mesos abans però que ell estava veient en una reemissió televisiva són només un parell de les seves genialitats.

“Aquests casos no fan més que demostrar la necessitat d'una alfabetització digital per a tota la població; internet i les xarxes socials han irromput a les nostres vides i cal ensenyar com fer-ne un bon ús, i no només a nivell tècnic”, reflexiona Mireia Montaña, professora dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC. “No és bo actuar en calent i dir el primer que et passa pel cap; tot té transcendència i no convé dir a les xarxes socials el que no gosaries dir en un article d'opinió en un diari”,
hi afegeix la doctora.

Des del punt de vista legal, els acomiadaments abans exposats semblen justificats, ja que les universitats i els clubs esportius (com els mitjans de comunicació i els partits polítics, per exemple) tenen una sèrie de connotacions que depassen les empreses convencionals. “El que ofereixen va més enllà del producte, porta implícits una sèrie de valors que permeten exigir als seus treballadors que prediquin amb l'exemple. En aquest cas, la llibertat d'expressió ideològica quedaria limitada per la de l'empresa”, indica Pere Vidal, advocat laboralista i expert en dret del treball.