Exèrcit amb barretina i espardenyes

L'exèrcit espanyol amb barretina, espardenyes i faixa. Podrien pensar que aquesta visió és extreta d'una faula futurista. Però no: és extreta de la realitat. Es va produir concretament ahir, a la base militar de Sant Climent Sescebes i dins de l'acte de comiat de les unitats de muntanya que el mes que ve aniran cap a l'Afganistan. Això sí, no es pensin que es tracti d'una catalanització introduïda per la ministra catalana de Defensa amb l'objectiu d'aconseguir una millor imatge de les tropes a Catalunya. Amb amabilitat els responsables van explicar-nos que els set soldats vestits amb tots els elements del bon català eren un homenatge que es fa en casos especials per recordar els pagesos gironins que ara fa dos-cents anys van lluitar contra les tropes franceses.

Saciada l'enorme curiositat de trobar en un acte purament militar uns referents tan catalans enmig de tantes banderes espanyoles, un s'adona que la faixa, el trabuc, la barretina i les espardenyes d'aquells set soldats són només una gota dins l'oceà. Quatre-cents soldats, cadascun dels quals, armat, imposa i fa respecte, sobretot a un servidor, que l'arma més perillosa que ha utilitzat ha estat una escopeta amb mira desviada de les Fires de Girona. L'acte d'ahir servia per acomiadar els 310 soldats del regiment Arapiles 62, en concret les unitats de muntanya, que el novembre aniran a l'Afganistan a dur a terme la seva missió. La meitat d'aquests soldats procedeixen del quarter del Bruc i l'altra meitat s'han entrenat i preparat a la base de Sant Climent. Sis mesos de dur entrenament, segons explica el coronel Sierra, cap del regiment, un fet que no poso en dubte en veure com el coronel mateix desafia amb màniga curta la tramuntana tallant que hi bufava i els escassos deu graus de temperatura. Durant quatre mesos i mig els soldats estaran destinats a l'Afganistan per garantir «l'estabilitat i governabilitat del país», segons reiteren els comandaments militars, que admeten que la missió «és dura, arriscada i compromesa». Suposo que poca gent ha pensat mai a fer plans d'anar de vacances per l'Afganistan i això explica el sentiment d'alguns dels familiars que seguien l'acte. Un pare no té dubtes i no vacil·la gens ni mica: «No sé què hi pintem, allà; si fos per mi no hi aniria pas», etzibava l'home, emocionat. Haig d'admetre que això dels exèrcits militars és propi d'altres èpoques i preferiria que el món es governés amb batalles al·legòriques, encara que fos en un absurd camp de futbol o un tauler d'escacs, activitat aquesta última en què les peces que es maten es deixen al costat del tauler i el perill no va a més. No acabo d'entendre això de les missions de pau armats fins a les dents, com tampoc no té explicació que el premi Nobel presideixi la primera potència bèl·lica del món. A hores d'ara potser algú ja s'ho imagina, però no, no vaig fer la mili i pel que vaig veure ahir, vaig fer bé.