“El Congrés no deixa de ser la plaça del poble”

Crec que en un moment general de crisi política no ha sabut trobar el seu lloc al mapa, i ha perdut l'espai que li tocava. I tot això en un context de gran confusió, penso que n'ha estat víctima

El visc com a ciutadana amb una certa inquietud. Hi ha una situació molt polaritzada que porta a la incomprensió. No he estat mai nacionalista, jo sóc federalista i en això no he canviat. El que m'inquieta és veure posicions vinculades a aquesta necessitat d'expressió nacionalista que provoquen incomprensió. Cal recuperar ponts de confluència.

És una gran oportunitat per a una persona com jo, vinculada a la formació, especialment a la superior. Una vinculació que he pogut fer com a professora universitària, però també des de la política, perquè en la meva etapa a Madrid vaig ser membre de la Comissió d'Educació i Ciència. La UNED ha estat l'oportunitat de treballar des de la meva experiència en la gestió d'un centre que ha tingut, i té, un paper essencial en l'educació, i més ara que complim quaranta anys a Girona.

Doncs que centenars de persones hagin pogut tenir una formació superior. A més, la UNED Girona, quan apareix, canalitza, entre altres, els estudis de dret, que en aquella època no s'hi impartien. Va cobrir una demanada que hi havia perquè molta gent no es podia permetre a assistir a una universitat presencial ja sigui per feina o per distància.

A Figueres, el 1959. La meva mare tenia una llibreria i papereria al carrer Sant Pau i el meu pare era empleat de banca.

Tampoc! A mi el que em va marcar va ser l'institut Ramon Muntaner, del qual jo sóc alumna! El meu entorn no és especialment intel·lectual, ni acadèmic, ni polític, ja veu.

La veritat és que sí. El meu expedient acadèmic, en el batxillerat elemental i superior, és ple d'excel·lents i matrícules. A banda que els meus pares se sentien molt orgullosos, també ens va servir per als estudis, per a les matrícules i les beques, a més del fet de ser família nombrosa, perquè jo era la més gran de quatre germans.

Lletres i la filosofia, i també remarco que la literatura m'agradava molt. És precisament la filosofia el que em fa interessar per la psicologia, que, li recordo, quaranta anys endarrere era una disciplina amb poca entitat pròpia i amb un perfil molt diferent a l'actual. Després es va anar apropant a la biologia i la neurologia. Vaig començar estudiant filosofia i lletres al Col·legi Universitari de Girona. I, ja veu, el meu interès per la filosofia em va fer interessar per la psicologia i la meva passió per l'educació em portaria, ja a quart i cinquè, ja a Bellaterra, a fer psicologia evolutiva i de la formació. Mai em va interessar la clínica.

No. De fet, a principis dels 80 vaig començar a col·laborar amb un equip de reforç i recuperació per a nens i nenes amb dificultats. Aquell va ser un moment en el qual a les escoles es comença a plantejar la problemàtica dels nens amb dificultats i jo entro a formar part d'un equip de professionals en aquest àmbit que treballen per a les associacions de pares. Va ser una època en la qual a les escoles no hi havia especialistes i van tenir lloc les primeres experiències d'integració d'alumnes amb discapacitats, el que avui són diversitats funcionals. Quan acabo la carrera començo a treballar de psicòloga en un parell d'escoles, a Llançà i a Portbou, a més de seguir treballant amb aquest equip.

El 1984 l'Ajuntament de Figueres crea el Servei Psicopedagògic Municipal, el qual dirigeixo amb un equip de cinc professionals que després entroncaria amb els equips d'assessorament psicopedagògic del servei de la Generalitat. Però destacaria, de fet, com a repte, el del 1989, quan trec la plaça a l'Escola de Mestres, que depenia de l'Autònoma de Barcelona, com a professora ajudant. M'hi vaig presentar perquè tenia interès a donar classes de psicologia als futurs mestres. Tenia clar que la formació dels futurs professionals de la docència m'interessava. I, posteriorment, vaig formar part del primer equip de la Facultat d'Educació quan es va crear la UdG, al costat de Salomó Marquès.

No, però és curiós, perquè el 1991 hi ha eleccions municipals. Ja no treballo a l'Ajuntament i el PSC m'ofereix participar en les seves llistes de número tres. Suposo que pel fet d'haver estat tècnica i per haver treballat a l'escola Pou i Pagès, al barri de la comunitat gitana, van pensar que tenia el perfil. De fet, la meva tesina la vaig fer sobre l'escolarització d'aquesta comunitat. Estic de regidora a l'oposició fins al 1995, en una llista encapçalada per Joan Armangué. El 1995, el PSC guanya les eleccions d'una manera molt precària i és quan entro al govern.

Penso que amb el meu treball professional m'havia identificar amb posicions progressistes i d'esquerres. Va ser natural.

Doncs, no!

No, tampoc!

Urbanisme!

Els camins de la política també són inescrutables! A Figueres es planteja un pacte, ara que tant es parla de pactes i dificultats, pensi que això no es nou. A vegades crec que no tenim prou memòria ni informació! En la política local, que és la mare de totes les polítiques, hi ha hagut precedents de pactes que poden ser exemple ara. A Figueres, el PSC, en minoria, va haver de formar govern amb ERC i Fòrum Cívic.

No, què diu ara! En absolut!

Sí, i la veritat és que va ser una època molt interessant. De fet, el 1993 ja havia format part de la llista al Senat, i el 1996, amb Lluís Maria de Puig de cap de llista, se'm fa oferir anar de segona al Congrés. Hi estic dues legislatures, a l'oposició, amb govern del PP, i tinc la sort i la fortuna de formar part de comissions en què puc aportar i aprendre en temes que tenen a veure amb la meva vocació. Després, n'hi estic dues més amb el PSOE al govern.

Si treballes pots aportar molt, i això et retorna. De fet, penso que la connexió entre professió i política et permet donar molt d'un mateix.

Com la plaça del poble, el mateix que el Parlament. Aquest concepte ha canviat al llarg de la història i ara estem en un moment que s'expressa en formes diferents, però segueix sent això, la plaça del poble.

Un va ser la tramitació de l'Estatut, sí. Però puc dir que no em vaig sentir menystinguda mai; penso que sobre aquest tema hi ha molts tòpics, la veritat. Què vaig haver d'escoltar? Doncs que era l'última maragallista! [Riu] El que sí vàrem notar molt va ser la pressió de la majoria absoluta d'Aznar i, també, la darrera etapa de Jordi Pujol, quan CiU governava en minoria al Parlament i necessitava el suport dels populars.

Jo sóc professora a la UdG i aquesta és la meva vocació. Arribat el moment, crec que he de deixar la política, ja sigui per retornar a la meva feina o per edat. Tres legislatures són suficients, però tinc l'oportunitat de participar, ja al govern, en la llei orgànica d'educació i la modificació de la llei d'universitats, de la qual sóc ponent principal. Em sentia molt útil i vaig decidir seguir fins al 2011, però pensant ja a tornar a la UdG. La meva reincorporació no va ser fàcil i em vaig haver de posar les piles, com ara per fer la tesi doctoral!

I també podem recordar Pasqual Maragall quan defensava el projecte polític que el va portar a presidir el govern de la Generalitat dient: “Educació, educació i educació.”