Orgull ‘posturil' de Ponent

Una màscara, un barret de l'Aplec del Caragol, un llibre, dotze campanyes solidàries i desenes de milers de seguidors a les xarxes socials acompanyen allà on va el Senyor Postu, el misteriós personatge emmascarat que, tot fent paròdia del postureig de les xarxes socials, va irrompre gairebé sense voler-ho en la vida social lleidatana l'any 2013, tot reivindicant i posturejant Lleida i les terres de Ponent sense cap mena de complex. Divendres el Senyor Postu va omplir la llibreria L'Argonauta de Balaguer, un establiment que ha obert recentment i que intenta posar un granet de sorra en la reactivació de la vida cultural balaguerina amb concerts, presentacions, sessions de contacontes, clubs de lectura i una acurada selecció dels llibres als seus prestatges, que van molt més enllà de les novetats comercials.

El Senyor Postu no va decebre els seus seguidors: naturalitat, orgull lleidatà, selfies posturils i uns quants punyals als camacus. A l'hora d'explicar el perquè de tot plegat, el Senyor Postu es va posar una mica seriós i va detallar un per un els projectes solidaris en què participa: famílies amb persones amb síndrome de Down, Alzheimer, afectades pel càncer de mama, beques menjador, la Creu Roja i l'alimentació infantil, entre d'altres. Els diners de les xapes amb lemes posturils van destinats als projectes de les associacions amb qui col·labora. I de moment el postureig solidari i lleidatà del Senyor Postu agrada. El llibre Sóc de l'oest ja va per la segona edició i apunta cap a un altre Sant Jordi d'èxit. L'editor, Josep Gelonch (editorial Fonoll), que s'obre camí des de Juneda amb projectes literaris que van de la poesia a l'assaig històric o la novel·la, també ha apostat per aquest nou lleidatanisme jove i irreverent que representa el Senyor Postu, amb Lo lleidatà és fàcil, de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta. Són dos fenòmens que mostren que el lleidatanisme ha enterrat el victimisme enfadós i l'ha canviat per un orgull fresc, natural, irreverent i amb un sentit de l'humor que ja no implora l'atenció de l'altre costat de la Panadella, sinó que es proclama a ell mateix, com diu el Senyor Postu, “a Lleida molem”.