“Viure de les ajudes no agrada a ningú”

Fa una mena de quadrat amb els braços i diu: “Tot el que tinc, tot el que tinc a la meva habitació cabria aquí.” Blessing Igbinosa és una de les beneficiàries dels programes contra la pobresa de la Creu Roja i no amaga que els deu molt, perquè és més que evident que cobrant 158 euros al mes no podrien sobreviure ella i el seu fill. “No m'agrada viure de les ajudes. Això no m'agrada a mi ni a ningú. Per això he fet cursos de manipulació d'aliments, de neteja industrial, de conducció de portapalets... Necessito una feina, però la situació és molt complicada”, explica Igbinosa. Nascuda a Nigèria fa 32 anys, va arribar a Catalunya en fa 13. “Et penses que aquí podràs treballar, tindràs una casa i una família, però no...”, diu. De feina, només fa algunes hores netejant i en treu els 158 euros. Viu a Vic en una habitació rellogada amb el seu fill de 7 anys en un pis amb cinc persones més de tres famílies diferents. I el seu fill té com a mínim un àpat equilibrat i sa al dia assegurat gràcies a la beca de menjador escolar. Una vida molt lluny de la que tenia al cap i s'imaginava quan va iniciar el procés migratori cap a Europa.

Igbinosa té en tràmit la renda mínima d'inserció, però ja li han denegat diverses vegades. “Em diuen que sóc jove i puc treballar. Què més voldria!” Tal com indica l'estudi de la Creu Roja, és una mostra que no és cert que les persones immigrades visquin de les ajudes. Tot i que a vegades s'ha sentit estigmatitzada pel fet de ser immigrant i li han dit allò de “ves-te'n al teu país”, assegura que acostumen a ser persones que parlen sense coneixement. “Sóc mare i com tota mare lluito i lluitaré perquè el fill pugui viure bé”, assenyala. I quan parla del fill és quan la conversa agafa un to agradable. “Ara li ha agafat per dir que vol ser policia –explica–, però jo vull que sigui metge, segur que com moltes altres mares.”