“He volgut entendre què et fa anar a Síria”

Ens quedaríem en la superfície si només parléssim de prestigi, èpica i lírica; va molt més enllà. Hi ha un fort component religiós. És veritat que molts senten que no formen part de res i, amb la identificació de l'islam, consideren que és la seva pàtria i, per tant, la seva raó de ser, però hi ha un fort component ideològic que explica per què decideixen abandonar-ho tot i fer la migració a Síria i allà combatre pel que creuen que és el gihad.

Ens equivocaríem si pensem que és una qüestió social i econòmica; és molt més complex. Hi ha diverses casuístiques en la història dels perfils a Europa. En el llibre recopilo quatre testimonis amb un denominador comú, que és la falta d'identitat, però en són només quatre. Pensa que han marxat cinc mil europeus cap a Síria. Als testimonis he constatat que els mancava aquesta identitat; no se sentien ni d'aquí ni del país dels pares.

Probablement els anys de la crisi han passat factura, perquè abans del 2007 sí que teníem integradors i mediadors en tots els ajuntaments, tot un equip de tècnics que mitjançaven amb les comunitats de veïns, que trepitjaven el carrer en diversos punts estratègics per copsar com estaven les comunitats estrangeres.

Sabem que són fets aïllats, que potser encara no són prou importants quantitativament, però existeixen. Sí que és important que aquest protocol de què s'està parlant des d'Ensenyament, coordinat per Interior, comenci a desplegar-se, sobretot donant eines al professorat i als equips directius per saber quan han d'actuar i de quina manera.

El que passa és que a països del nord d'Europa com França, Alemanya o el Regne Unit estan en segones i terceres generacions. Aquí no tenim les seves problemàtiques, que són moltes, però probablement l'experiència d'aquests països ens ha de permetre de no cometre els mateixos errors. Aquí la radiografia també és diferent, tant en el nombre d'estrangers com en les nacionalitats, que canvien en funció de cada país, igual que el model d'acollida. França té un model assimilador i el dels Estats Units és multiètnic; aquí hi ha la interculturalitat.

Les noies, sobretot, m'han parlat d'aquesta sèrie: no els agrada el paper de la protagonista, una musulmana que s'enamora d'un policia i comet adulteri, però sí que he notat que volen ser confidents de la policia. Se senten implicats en aquesta lluita.

Seria un dels punts de l'Estat, després de Ceuta i Melilla, amb més reclutament, més persones que haurien viatjat a Síria i l'Iraq, però la principal preocupació no és aquesta, sinó que hem copsat un gran corrent de simpatitzants, de musulmans o conversos que s'acostarien als postulats d'Estat Islàmic. La majoria no se'n vol anar a lluitar a Síria, però estan disposats a finançar, a portar un paquet d'aquí a València per exemple, a fer proselitisme, fer tasques logístiques... i això és preocupant. Històricament, l'Estat ha estat una base logística. Hi ha reclutament, però també finançament i, sobretot, una adhesió espiritual.

En parlava avui amb un expert. A Europa ja hem vist que estan creixent els partits populistes. I si seguim el mateix guió, pot ser que aquests partits aflorin; cal veure-ho en els propers dos anys.

Abans ja era complicat que la gent parlés, però encara ho feia. Ara cada cop ens costa més. Sabem fets concrets de famílies concretes, però quan hi parlem ens els neguen amb rotunditat, tot i que sabem per altres fonts que hi estarien implicades d'alguna manera, o amb algun familiar a Síria. Els atemptats a París han creat un gran silenci entorn de les comunitats.

Sí, els mètodes serien com els d'una secta però no es podria considerar que aquests grups gihadistes siguin grups de manipulació psicològica, sinó que són organitzacions terroristes. Funcionen com una secta perquè creen un món de teories conspiratives, sobre la fi del món, d'estar manipulats i corromputs... i segmenten aquest discurs en funció de l'audiència. Per exemple, als nois els prometen que seran guerrers, lluitaran per la justícia i contra un dictador, que és Baixar al-Assad, i a les dones se'ls fa una crida sobretot a ajudar humanitàriament. En general, se'ls fa creure que són uns escollits i han de trencar amb l'entorn, pares, professors, amics... a més de la propaganda a internet.

Es creu que a Estat Islàmic hi ha més de cent assessors professionals d'Occident que els estan ajudant a nivell de mitjans de comunicació. Sense internet probablement el missatge gihadista i, sobretot, el d'Estat Islàmic no haurien arribat tan lluny. Internet ha estat un amplificador, fins al punt d'aconseguir mobilitzar cinc mil occidentals i més de trenta mil persones a tot el món de més de vuitanta països.

Sí, els joves i adolescents es poden creure fàcilment el missatge. Perquè et dóna una raó de ser i té un sentit anar-hi. A més, et donen els diners per al viatge i hi ha moltes facilitats: amb un vol de baix cost arribes a Turquia, t'aconsellen que deixis el mòbil a casa i et connectis a xarxes públiques. A les noies les fan entrar de seguida perquè no s'ho repensin. Vam localitzar un hotel de la frontera, a Gaziantep, on tots anaven a Síria.

Em semblava que era important donar-los veu per veure com havien patit, sobretot, el procés de radicalització. I detectar pautes de com aquestes eines de captació, tan sofisticades, aconseguien mobilitzar tota aquesta gent,
i entendre d'alguna manera com podien deixar-ho tot i anar-hi.

El que més m'ha impactat és el noi, en Tarek, que amb quatre anys va arribar a la província de Barcelona i amb vint va decidir anar-se'n a Síria. I tres anys després encara és allà, i convençut de la decisió que va prendre. També és impactant perquè les converses que hi vaig mantenir van durar més d'un any, van ser molt llargues.

Per força has de mantenir aquesta distància professional. Coneixes una persona molt radicalitzada i fas una escolta activa; no la contradius, però sí que en algun punt puntualitzes, i li comentes: “Vols dir que això és possible?”. És interessant com una persona que veus clarament que està patint un procés de radicalització t'ho explica, intenta justificar-se, i dóna més legitimitat al que li envien a través de les xarxes socials o al que li deia el marit des de Síria, que li recreava un paradís, que a les proves que tu li pots donar des d'aquí. És així com t'adones que no tens prou eines per combatre la seva narrativa, per dir-li que el que s'està fent a Síria no és compatible amb l'islam.

El que urgeix més és elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar tot això, probablement amb els mateixos elements, des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, perquè expliquin que no era el que esperaven. Però, a part d'això, crec que s'haurien d'impulsar programes de desradicalització, com s'està fent al nord d'Europa; ni a l'Estat ni a Catalunya n'hi ha. De moment només s'està parlant de processos de detecció de radicalització. El gran problema que tenim és que ja hi ha col·lectius que estan radicalitzats, simpatitzants de la causa, i ja hauríem de tenir aquestes eines. Les redaccions i la mainada que es vol oposar als homenatges de les víctimes són episodis que han pogut passar més o menys aïlladament. Ara, un corrent simpatitzant, de musulmans i conversos, a favor dels postulats gihadistes hi és a tot al país. I fins i tot estem veient que aquests grups més radicals estan guanyant terreny als més moderats. És amb el que cal anar més alerta. La mainada que no volia participar en homenatges ho feia amb un argument lògic: “Per què hem de parar les classes i fer un minut de silenci per les víctimes de França, quan s'està morint la gent a Síria des de fa quatre
anys i no n'hem fet mai cap?”.

El que passa ara mateix és que a la gent que detenen a l'Audiencia Nacional, o que tornen i són deixats en llibertat perquè es creu que no són una amenaça, no se'ls fa cap seguiment amb un equip per contrarestar el seu argumentari, tot i que tenen una causa per la qual se'ls considera que han patit un procés de radicalització i en algun moment o altre han format part d'una organització gihadista. L'any passat hi va haver mig centenar de detencions a Catalunya, més de cent a Espanya. Entenc que l'Audiencia no pot obligar ningú a rebre un suport psicològic, però almenys hi hauria d'haver la possibilitat que els familiars o aquells que ho vulguin puguin rebre suport d'experts. No sabem la seva evolució encara que se'ls arxivi la causa. No és tant donar suport perquè estiguis millor en el dia a dia sinó perquè tornen amb molta confusió, molta nebulosa, del que és el bo i el que és dolent. És difícil trencar amb tot això quan tens un germà mort a Síria, un cosí immolat, moltes vegades; has intentat entendre per què el teu familiar va fer el que va fer i alhora t'estàs refent de tot això.

Totes les converses reproduïdes en el llibre són reals. Tot està fet amb la seva connivència i ells han decidit els noms que es volien posar. El contacte només pot existir si hi ha una finalitat periodística, i si s'acaba l'objectiu periodístic has de deixar-ho, perquè semblaria que hi tens un interès personal.