Adéu a Mossèn Tronxo
Mor als 96 anys mossèn Ballarín, el capellà proper al poble
Va reivindicar que l'Església tingués en compte les necessitats i les particularitats del país
Convençut independentista, els seus llibres van remoure l'Església catalana
Va ser amic de Jordi Pujol i Pasqual Maragall
Ha mort mossèn Ballarín, o Mossèn Tronxo, com se'l coneixia popularment per associació amb el nom d'un personatge dels seus llibres. Capellà proper i senzill, que parlava de l'Església des de la seva experiència quotidiana i bonhomia, és un dels personatges més populars del país gràcies a les seves col·laboracions periodístiques, sobretot pels seus escrits que ha publicat al diari Avui des del primer dia, el 23 d'abril del 1976 ( un article sobre Sant Jordi ) i fins a principis d'aquest mes de març del 2016 a El Punt Avui. També es va fer molt popular per les aparicions que va fer a TV3, en el programa de la Mari Pau Huguet als anys noranta, que el van convertir en un personatge proper i quotidià.
“Durant vint anys va ser el capellà més popular de Catalunya”, recorda el monjo de Montserrat i amic Bernabé Dalmau. Ballarín, independentista convençut, en les últimes eleccions va tancar la llista de la circumscripció de Lleida de la coalició Junts pel Sí. L'any 1995 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.
Un cop conegut el traspàs del capellà, a primera hora del matí, nombroses persones van anar fins al Tanatori de Berga, on es va instal·lar la capella
ardent. El funeral tindrà lloc avui a les quatre de la tarda, en aquesta localitat. Més tard serà enterrat
a Gósol, al peu del Pedraforca. A la parròquia de Santa Maria de Gósol se li dirà el darrer adéu. Serà a les 7 de la tarda, en una pregària que dirigirà l'arquebisbe d'Urgell, Joan-Enric Vives.
Mossèn Josep Maria Ballarín ha mort amb 96 anys a Berga, a casa seva, en un pis que tenia a pocs quilòmetres de Gósol, on ha fet de capellà i ha viscut, quan feia bo, els últims anys de la seva vida. Fins fa un mes va ser constant en les seves col·laboracions al diari, i sempre que se li trucava i se li demanava opinió, es posava al telèfon. Parlava com escrivia: amb aquell punt embolicat i irònic que el caracteritzava tant.
El monjo de Montserrat Bernabé Dalmau el defineix com “un ocell del bosc”, és a dir, “impossible de posar en una gàbia”. Per aquesta seva manera de ser, els successius bisbes de Solsona, de qui depenia, el van tenir en un semiexili. Primer a Queralt, i després a Gósol. Ningú, però, va aconseguir que no donés la seva opinió.
Espiritualitat del Concili
“El seu llibre Francesco (Edicions 62, 1967) va significar un cert revulsiu en l'ambient eclesial català perquè va posar sobre la taula una espiritualitat cristiana que molta gent anhelava”, explica Josep Torrens, portaveu d'Església Plural. L'espiritualitat cristiana de què parla Torrens és l'espiritualitat del Concili Vaticà II, que tanta acceptació va tenir al país. Torrens recorda sobre la gent jove dels setanta: “Ens va obrir les portes a una espiritualitat senzilla, va apropar la figura de Francesc d'Assís, aleshores encara poc reivindicada, i va marcar tendència en l'Església catalana.”
L'altra gran contribució que s'atribueix a Ballarín va ser la lluita perquè l'Església tingués una dimensió de país. Ell va reivindicar sempre que l'Església tingués en compte les necessitats i les particularitats de Catalunya.
Nascut a Barcelona el 1920, va estudiar als Escolapis. Membre de la Federació de Joves Cristians, va ser enviat a la guerra amb l'anomenada lleva del biberó. Tancat en un camp de concentració, va agafar la tisi i va ser traslladat a Matadepera a guarir-se. Amb 26 anys va entrar a la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri i d'allà va ser enviat al seminari de Solsona, sota la batuta del bisbe Tarancón. Sempre va dir que volia ser monjo de Montserrat (l'any 2011 va entregar al monestir el calze i la patena de la seva ordenació), però no ho va ser perquè quan hauria hagut de fer el pas es va fer enrere –“per no deixar la meva mare sola”–. Capellà i professor del seminari de Solsona, Tarancón –“veient els meus mètodes”– el va
enviar a Queralt, on es va estar 35 anys (precisament el mossèn acabava d'escriure El meu Queralt, que sortirà aquest proper Sant Jordi).
Oracle de Catalunya
El 27 de febrer d'aquest any, en un article en aquest diari, explica sobre Queralt: “Sota la planta de la Mare de Déu, vaig tenir una casa sense pany a la porta.” És veritat: va obrir les portes de casa seva a un munt de persones, entre les quals, moltes de situades a les “perifèries existencials”, que li van anar a demanar consell. Entre les persones que pujaven a Queralt, primer, i a Gósol, després, a parlar amb ell i demanar-li consells hi ha molts governants, entre els quals els expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall. La classe dirigent catalana, de tot el ventall d'opcions, se li va acostar. Era un home conversador i els seus amics hi creien. Pujar a veure'l i passar el dia amb ell també va ajudar a col·locar-lo en aquesta posició d'“oracle oficial”. També hi va haver gent que no l'estimava tant i “li tenien enveja”, diuen alguns amics seus. Sembla que quan va publicar Mossèn Tronxo, el retrat d'un capellà de poble com els d'abans, alguns preveres de Solsona es van molestar. I en d'altres nivells, ja que ahir mateix sorprenia el silenci de l'episcopat català. Del santuari de Queralt, i per una altra desavinença amb el bisbe de Solsona, va ser enviat a Gósol, on ha passat els últims anys.
Propietari d'un particular sentit de l'humor i mai partidari de prendre's seriosament, el 2013, en una entrevista per a aquest diari va dir: “Dins de l'Església foto el que vull. Tinc carnet de boig no perillós.”
