Cultura
Síria toca el cor del Clam
El Festival de Cinema Solidari de Navarcles arrenca amb una forta crítica a Europa
Els activistes Òscar Camps i Maisda Turki relaten la “vergonya” en primera persona
“El pitjor de la gentque és a Idomeni no és ser-hi, sinó no saber quan els deixaran passar”
La paraula vergonya és una de les que més van sonar en el que ha estat el primer cap de setmana del Festival de Cinema Solidari de Navarcles, el Clam, que amb testimonis presencials i un dur documental sobre “el drama dels refugiats” va remoure els estómacs i les consciències d'un públic que, a la sortida, assegurava que no li havia agradat el que havia vist i escoltat.
I és que no va ser fàcil seguir amb enteresa les declaracions d'Òscar Camps, que va recollir el premi Pere Casaldàliga per la tasca que l'ONG que dirigeix, Proactiva Open Arms, està fent al mar Egeu; ni les que va fer Maisda Turki, activista catalana de pare sirià que està iniciant un projecte al mig del camp d'Idomeni; ni les del periodista Dani Campos, autor d'un documental que es titula Sin refugio perquè, tal com va dir, “no podem anomenar refugiats unes persones a les quals no donem refugi”. Tots tres van evidenciar que “Europa no està fent prou”. O pitjor: “No està fent res.” I van posar de manifest que la poca ajuda que reben els milers de persones que decideixen embarcar-se en aquest amarg viatge és aportada per “gent normal amb pocs recursos que un dia decideixen aixecar-se del sofà, dir prou i marxar a ajudar”.
És el cas que va relatar Òscar Camps, però el va repetir hores més tard Maisda Turki, i encara es va tornar a sentir, multiplicat, per tots els testimonis que Campos recull en el documental. Des d'una noia que reparteix plàtans al camp d'Idomeni fins a un petit grup que els ofereix un te calent diari. Petits però grans gestos de voluntaris que intenten fer passar els dies “una mica menys malament” als refugiats.
Ho fan amb “determinació i desobediència”, va dir Camps, perquè “és hora de fer: són 135.000 refugiats en sis mesos, 11.000 dels quals rescatats a la deriva al mar Egeu amb embarcacions reciclades”. I tot, fet “sense rebre ni un cèntim de cap administració, només amb petites aportacions, un fet que demostra el que es pot arribar a fer amb pocs diners, i demostra també el que determinadament no ha fet Europa”, va reblar.
Colpidores van ser també les declaracions de Turki i Campos, que acaben d'arribar d'Idomeni, un lloc on els nens “ja no dibuixen arbres, sinó tancs i morts”, un indret on s'acumulen infants que “ja fa més de dos anys que no van a l'escola”, on hi ha persones “que han fugit d'una guerra jugant-se la vida al mar” i que ara passen els dies “fent cues per a tot” i, sobretot, “esperant no se sap ben bé què, perquè el pitjor de tot és no saber”. El “vergonyós” acord europeu serveix per als nous refugiats, però no per als 15.000 que han quedat atrapats a Idomeni, ni per als 50.000 que es calcula que campen per Grècia: “No els afecta el tractat, però tampoc poden continuar el seu camí.”
Una mirada no inventada
El Clam va dedicar el primer cap de setmana a Síria, però també hi va haver temps per no sortir del cinema amb llàgrimes d'indignació als ulls. Un dels documentals que més van brillar va ser Lolo Rico, la mirada no inventada, un extens repàs de la biografia d'una dona que als anys vuitanta va aconseguir “colar tesis anticapitalistes” a la televisió espanyola a través del popular programa La bola de cristal. El festival continua amb un sense fi de pel·lícules compromeses fins diumenge vinent.