“El tracte és humà, a la presó es troba a faltar”

No té res a veure amb el centre obert on érem, a Barcelona; aquí no has de passar per l'arc detector, no hi ha funcionaris i no ens posen a tots al mateix sac. Aquí ets sents més persona, els educadors estan a sobre teu, el tracte és més humà, a la presó es troba a faltar. I estàs al costat de casa; a Barcelona, molta gent passa les hores en què es pot sortir al carrer sense fer res, perquè el tren per venir és car.”

És el relat que explica el moianès Rubén Águila, que està acabant la seva condemna als nous pisos tutelats de Manresa, una opinió que és compartida majoritàriament pels que ara són els seus “companys”, reclusos que, com ell, han estat seleccionats per complir el darrer tram de la pena en un indret que “no té res a veure ni amb una presó ni amb un centre obert”, un lloc sense reixes on es vol “preservar la intimitat i rebaixar la pressió d'un col·lectiu que molts cops està estigmatitzat”, expliquen fonts del Departament de Justícia, que argumenten que aquest és el motiu pel qual prefereixen que l'emplaçament concret dels nous pisos no transcendeixi.

Després d'obtenir el tercer grau, la majoria d'interns que ara són a Manresa van anar a parar a un centre obert. Al setembre, quan es va obrir el pis, se'ls va escollir per estrenar la unitat dependent. Primer requisit: ser de la zona. Segon: tenir un expedient de bona conducta irreprotxable, un fet que valoren molt positivament els mateixos interns: “Tots coneixem gent que aquí no hi podria ser”, assegura José, un paleta de Gironella que després de passar unes setmanes a Manresa aquest mateix dijous va obtenir la condicional. Aquest fet, relaten, els calma: “Al centre obert les històries sempre són dolentes: t'acusen de traficar amb droga, et fan anàlisis aleatòries i et fan bufar constantment, encara que no hagis donat mai positiu; sempre hi ha mal ambient.” I són molts més, uns 300. A Manresa, l'espai està pensat per a un màxim de 30.

La majoria només hi van a dormir: un cop llevats, se'ls ofereix un cafè i galetes “perquè si han d'anar a treballar no hi vagin amb l'estómac buit”, explica l'Àlex, un dels educadors, “però no mengen aquí”. De fet, és una dinàmica força similar a la del centre obert, amb la diferència que “ser al costat de casa els permet buscar i trobar feina al lloc on hauran de viure quan surtin”. A més, n'hi ha que no hi van ni a dormir, un fet que es decideix en funció de la situació laboral i personal de cada intern.

És el cas d'en Joan –nom fictici–. El van condemnar a dos anys i mig. Va complir tres mesos a la presó i tres més al centre obert 2 de Barcelona fins que va arribar a Manresa: “Al principi hi anava a dormir, però quan l'Àlex va veure la meva situació em va tramitar el 86.4 –el règim que permet dormir a casa–”, explica. És de Monistrol de Montserrat, té el pare malalt, la seva parella embarassada “i amb la salut delicada”, i fa “un munt d'hores a la feina”. “Van ser un cúmul de coses i m'ho van donar de pressa.” Ara, admet, té una situació “que ja és pràcticament normal, és com una condicional anticipada, amb l'única diferència que amb la condicional has d'anar a firmar un cop al mes, i aquí és un cop per setmana i et fan un seguiment de la feina”.

Al seu costat, un altre pres, Carlos Rodríguez, de Gironella, subratlla: “Aquí som companys, tots sabem que estem acabant de complir una pena, però no es veu tan fort.” Les instal·lacions, que s'assimilen a una residència d'estudiants –habitacions i zona comuna que disposa d'una petita cuina–, fan que “estiguis més com a casa; allà, els arcs i els funcionaris fan que no t'ho treguis mai del cap”.