30 anys del pitjor incendi a l'Anoia

Tal dia com avui fa 30 anys, el 5 de juliol de 1986, la comarca de l'Anoia va viure un dels pitjors dies de la seva història recent amb l'inici d'un incendi que va afectar la serra de Rubió que es calcula que va cremar més de 5.000 hectàrees. Un episodi difícil d'oblidar per a la gent que ho va viure en primera persona i del qual encara queden seqüeles al paisatge.

El 85% del bosc de la zona va quedar calcinat i encara no s'ha recuperat plenament, sobretot en aquelles zones que tenen una vegetació de secà, que necessiten més anys per recuperar-se que les zones humides. L'economia de la zona també va quedar afectada, ja que les flames van cremar moltes zones de pastura i camps de conreu dels nombrosos pagesos que tenien allà els terrenys.

Tot va començar a primera hora de la tarda del dissabte 5 de juliol, quan es va declarar l'incendi a causa d'una foguera encesa per uns excursionistes que volien preparar carn a la brasa. “En només unes hores el foc ja arribava a les cases”, recorda l'actual alcalde de Rubió, Miquel Archela, que també explica que en aquell moment “la gent estava fent la migdiada” i quan els van anar a desallotjar “molts no volien deixar casa seva”. “Hi ha un molt mal record d'aquell dia”, sentencia Archela.

L'incendi va durar fins al dimecres de la setmana següent (un total de quatre dies), però les primeres hores van ser les pitjors. La manca de pluges i el fort vent van generar una combinació letal que va afavorir la ràpida propagació de les flames. Segons les cròniques de l'època, durant el cap de setmana, les forces de seguretat i els Bombers van haver d'evacuar unes 300 persones en una operació que presentava la dificultat que moltes estaven en masies aïllades.

L'incendi va acabar cremant unes 5.000 hectàrees dels municipis de Rubió, Veciana, Jorba, Copons, els Prats de Rei, Calaf, Òdena i Sant Martí Sesgueioles. Quan encara no s'havia extingit el foc, les autoritats van aparèixer. El president Pujol es va reunir a Jorba amb els alcaldes afectats, però la realitat és que –segons explica Miquel Archela– els ajuts van quedar en poca cosa. “La Generalitat va fer promeses, però ja al principi no semblava gaire clar. De pinso per als animals que van perdre les pastures va arribar el primer camió i es va prometre repoblar el bosc i ha acabat creixent tot sol”, explica.