Les veus dels vius i dels morts

Aquest cronista es disposa a assajar des d'ara mateix un desdoblament en la seva personalitat. I serà –ja ho és ara!– un acte sincer i plenament conscient. Qui ara els parla no ho farà del tot, d'ara endavant, amb el nom amb el qual acostuma a lliurar-se als amics, coneguts, lectors o detractors, sinó de manera alternada amb el d'Ernest Hyde, difunt i ésser vivent alhora. Sigui dit que aquest mateix exercici de mirar-se al mirall des de la sòlida perspectiva del temps i de gosar narrar una història (la pròpia) o un fragment de la vida viscuda l'han fet com a mínim les trenta-tres persones que ahir van participar en el muntatge teatral Antologia Spoon River, dirigit per Rosa Vilanova i articulat a partir del llibre d'Edgar Lee Masters –deixeble de la poètica Walt Whitman i, com ell, un dels grans poetes nord-americans de la modernitat– i de la versió catalana que han fet del volum els també poetes Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger.

La vida d'aquest Ernest Hyde, igual que la dels altres difunts de Masters, s'emmarca en el desplegat de tota l'essència d'una Amèrica fonda; la realitat humana que el poeta vol esbossar. Però també és cert –així ho considera aquest cronista– que Ernest Hyde i tots els altres habitants o companys de cementiri podrien haver viscut en qualsevol altre indret identificable del vell món nostre. La vida i la mort tenen ales, i per tant la seva magnitud es pot fer sempre extensiva. Talment la fluència de l'aigua d'aquest riu amb què tantes vegades ha estat comparada la vida.

El gran Espriu té un poema que fa així: «Aquell riu que sabíem / enllà del gran silenci / del camí ens encalma / de sobre la mirada. / Escollit entre prínceps / captaires, ja en la riba / feliç, pel vespre passo / portant llum de paraules.» També Joan Vinyoli és un poeta que emprèn el viatge cap als orígens de la vida enmig del fluir del món en què ell se sent un riu encès per la il·luminació de la paraula. I Màrius Torres parla del riu com a mirall explícit d'un sentit concret de l'amor: «Sílvia, ¿recordes l'amor vora el riu, entre els verms i l'heura? / I l'aigua que corre, mirall que somriu només que ens hi volguéssim veure! / Barques passaven plenes de cançons. / No les vèiem pas, només se sentien. / Veus d'aigua: Adéu, ens feien, i morien del riu, igual i sempre nou, al fons.»

Sí. Ernest Hyde podria ben ser un poeta que viu una mudança constant, en un trànsit incessant. La veritat que expressa a través del seu poema és una veritat fonda: sap que la ment és un mirall –un retrovisor, primer; prospectiu, després– que consigna una part del món exterior. Amb el temps –el seu és un temps fet d'interrogacions–, l'ànima gosa mixturar allò real i mental. El jo (la subjectivitat) s'allibera del singular i aspira a un determinat concepte de totalitat. Ho fa a través de la fusió amb el llenguatge (la poesia, l'absolut, l'expansió d'allò universal i d'allò progressiu). Hyde no creu tant en la importància de dir-se Ernest com en el valor mateix de ser Ernest: el poeta suggereix, difumina. El poeta despinta. S'estima més el silenci que no pas el crit, més el perfum i el cromatisme que no pas la bafarada; l'estrall més que la calma, la cruïlla com a centre d'adveniments i com a punt d'articulació de sumes més que no pas el camí pròpiament dit. Hyde aspira a ser un poeta que destil·la, que despulla, i coneix bé la suggestió de les imatges i del pensament que aquestes acuiten.

Vius o morts, ens passa que som més preguntes que no pas respostes. La formulació de les quals té a veure amb l'intent sempre intransferible de fusió entre una vida i una mort, en algun riu que devem ser.