La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Felip VI va inaugurar fa uns dies oficialment aquesta competició que tots estem seguint d’una forma tan apassionada per la televisió o des de les platges de Barcelona, la copa Amèrica. Les comparacions amb els Jocs Olímpics del 1992, que tots els socialistes estan fent, són tan ridícules que no cal ni comentar-les. Ara bé, ja que parlem de copa Amèrica i la monarquia espanyola tothom està passant de puntetes sobre com aquesta competició va arribar al Mediterrani el 2007 a València. Fins fa dos anys a l’Ajuntament de València encara estaven pagant els deutes que va deixar la presumptament tercera competició més important del món.

Un dels autors intel·lectuals que van “vendre” aquella idea al PP va ser el cunyat, o millor dit, antic cunyat del rei, el nostre amic Iñaki Urdangarin. Ell mateix, a través del seu institut Nóos, va fer d’intermediari amb l’organització i els dirigents del PP. Ben enredats es van avenir a pagar la morterada de milions que demanaven a Suïssa i Nova Zelanda perquè aquests anomenats fórmula 1 del mar arribessin al País Valencià. Urdangarin va tenir la barra, quan encara no es coneixia el monumental fracàs econòmic de la prova, d’atribuir-se com a èxit les seves gestions en el recurs que va presentar la seva defensa quan el van obligar a pagar una fiança de vuit milions arran del judici al qual va ser sotmès a Palma.

Segons ell, València va tocar el cim amb aquelles regates i això va facilitar que la ciutat fos escenari els anys posteriors d’esdeveniments com el Gran Premi de fórmula 1, un altre dels grans desastres econòmics de l’etapa de Rita Barberá i Francisco Camps. La copa Amèrica va ser definitiva per posar en el marc europeu la “Comunitat Valenciana”, va resumir en aquell moment, el 2013, sense saber que en realitat la va posar en el mapa dels territoris més corruptes d’Occident. El forat econòmic que va deixar la prova va fer que l’Estat, per exemple, perdés els 313 milions que va prestar als organitzadors de la cita conscient que no els recuperaria mai. Finalment, en els pressupostos del 2019, l’Estat va assumir el deute pendent, de gairebé 400 milions. Aquest va ser l’“èxit” d’Urdangarin, que va parlar sempre en nom de Joan Carles I, l’única manera que tenia que l’escoltessin en les grans corporacions internacionals. Va ser l’estafa del segle.

I a Barcelona vam haver d’escoltar Felipe, que ja torna a ser rebut amb “¡viva el rey!” dient que estem davant un nou despertar de Catalunya. Sí, segur.

La relació d’Alfons XIII amb Catalunya va passar per diferents etapes. Va ser, com molts altres Borbons, un pèrfid representant del règim castellà. De fet, se’l pot titllar directament d’assassí per la violència amb què el seu exèrcit va actuar en les etapes de més repressió. L’exemple més cruent és la Setmana Tràgica, que va acabar amb l’execució de Ferrer i Guàrdia, abandonat també a la seva sort per presumptes representants de l’esquerra d’aquell temps, des dels socialistes espanyols fins a Alejandro Lerroux.

El rei, amb tot, també va aconseguir sense voler-ho un èxit indiscutible, la divisió de la principal força de l’incipient moviment catalanista d’aquells anys, representat per la Lliga. El drama va tenir lloc l’abril del 1904, quan el monarca va decidir visitar per primer cop Catalunya quan el republicanisme i el nacionalisme estaven guanyant pes al país a marxes forçades.

La visita va trencar la Lliga. Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba, homes amb seny i poca rauxa, van considerar, ingenus d’ells, que podrien començar a canviar Espanya a través d’aquell jove monarca. Els sectors del partit més progressistes i republicans volien boicotejar la visita i no se’n van sortir. Després que el Borbó trepitgés Catalunya van abandonar la Lliga i van fundar el Centre Nacionalista Republicà.

Alfons XIII va enredar el seu amfitrió, Cambó, amb una pretesa voluntat futura d’entesa. Fins i tot va avançar davant el goig dels que l’escoltaven que en la propera visita parlaria en català, fet que evidentment no va succeir. No només això, la propera visita ja va tenir lloc durant la dictadura de Primo de Rivera, que ell mateix havia beneït. Molts catalans, a més, estaven revoltats amb la institució no només pels fets de la Setmana Tràgica sinó per la repressió social i cultural, amb punts àlgids com els fets del ¡Cu-Cut! i la creació de Solidaritat Catalana.

Així, quan Alfons XIII va tornar a visitar Catalunya aquell 1924, alguns el volien rebre a l’estil Carrero Blanco. El grup conegut com Bandera Negra, uns independentistes que anaven per lliure, van pretendre assassinar el rei en el recordat “complot del Garraf”, que pretenia volar el vehicle del rei en un dels túnels de Sitges. L’operació, tot i diversos intents, no va reeixir per una delació, o això diuen els historiadors. El 1929 el besavi de Felip VI va fer una última visita junt amb Primo de Rivera, en què va rondinar pel gran nombre de senyeres que va veure als balcons de l’Eixample.

Ja fa més de 600 anys que va morir a Barcelona Martí I l’Humà, rei d’Aragó, de València, de Mallorca i comte de Barcelona, entre altres càrrecs d’arreu del Mediterrani. És ben conegut que va morir sense fills, tot i casar-se dues vegades. Això va desembocar en el Compromís de Casp i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a successor, que va ser el primer pas cap a la futura destrucció de les institucions catalanes i la divisió forçada dels Països Catalans, un projecte d’assimilació que encara no s’ha acabat.

Les coses, és clar, haurien pogut anar per una altra banda. Per això tenim les ucronies, que en molts casos són divertimentos dels historiadors. Armand Fluvià ho va explicar perfectament en un article en aquest diari fa uns anys. Si acceptem que a la corona d’Aragó les dones podien heretar, hauria d’haver estat escollida com a reina la infanta Violant, filla del germà de Martí l’Humà.

Estirant el fil dels successors, avui el rei legítim de la corona d’Aragó i per tant de tots els catalans seria Carles d’Habsburg-Lorena, net de l’últim emperador d’Àustria, Carles I d’Àustria. Aquest senyor, nascut fa 63 anys a Alemanya, no és un desconegut, com molts altres nobles. Va ser membre del Parlament Europeu pel Partit Popular d’Àustria (1996-1999) i no ha amagat mai la seva ideologia catòlica i conservadora. En els últims anys ha flirtejat amb l’extrema dreta, cada vegada més poderosa al seu país. Carles és descendent directe de la infanta Violant. Va estar casat amb Francesca Thyssen-Bornemisza, filla del conegut baró Thyssen amb arrels a Catalunya arran del seu casament amb Carmen Cervera. Que se sàpiga, no ha fet mai cap pas per reclamar oficialment el tron de l’antic imperi austrohongarès.

Fluvià també precisa que si en el moment de la successió de Martí I només hagués estat possible una successió masculina, el tron hauria estat per al cosí segon del rei, el comte Jaume II d’Urgell, un pobre noble que estava a la presó. Estirant el fil dels seus successors, haurien arribat a governar sobre Catalunya els ducs i duquesses de Medinaceli, “grans d’Espanya” i gairebé més perillosos que els Borbons.

La idea de tenir un rei per a una futura Catalunya independent, federal o simplement amb més sobirania, corre per les xarxes a través del Cercle Monàrquic Sobiranista, que proposa més candidats. Entre els que tenen més predicament hi ha Carles III, el rei dels britànics, i Nicola Roberto Paternò Castello, últim descendent de Pere I d’Ayerbe, fill bord i després legitimat de Jaume I d’Aragó.

Arran de la persecució, esperpèntica val a dir, que van realitzar els Mossos d’Esquadra per trobar Carles Puigdemont, tot un president de la Generalitat, el cos s’ha guanyat a pols que recordem els seus orígens com a policia borbònica de Felip V just després de la Guerra de Successió. En aquell temps van actuar com sembla que ho volen fer ara, perseguint els adversaris del règim dels Borbons, que ja sabem com es va instal·lar a Catalunya i què és el primer que va fer quan va assaborir la victòria no sense vessar abans molta sang en grans ciutats del país, començant per Barcelona.

Tot i que els Mossos han volgut rentar fins i tot la seva imatge en la història del país, no han pogut eliminar un personatge clau en la seva fundació, Pere Anton de Veciana i Rabassa (1677, Sarral), un borbònic de cap a peus que per a alguns va fundar la policia a Valls i que per a altres en va ser simplement el primer comandant. En qualsevol cas, aquells Mossos eren un cos al servei de Felip VI. Veciana era un conegut delator que amb la seva nova i “modèlica” policia detenia els darrers resistents que quedaven pel país amb l’excusa que eren bandolers.

Certament aquells primers Mossos d’Esquadra eren una estructura d’estat però, com la d’ara, sota les ordres d’un règim borbònic. Abans Felip V i ara Felip VI. No devia ser molt diferent l’operació gàbia que es va activar contra Puigdemont de les de fa tres-cents anys contra els pobres austriacistes que rondaven pel país, sobretot sentint les paraules dels caps en la darrera roda de premsa i les de l’antic conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, teòricament republicà i sobiranista.

La família Veciana, botiflers en el terme clàssic de la paraula, va controlar el cos dels Mossos fins al 1836, quan les comandàncies es van traslladar a Barcelona i l’Estat espanyol va aprofitar aquell model policial aliè a l’exèrcit, pioner a Europa, per crear les seves pròpies forces. En la història d’Espanya, és clar, la repressió va acompanyar des d’aquell moment la imatge d’uns agents, els d’aquí i els d’allà, que sempre van estar controlats pel poder polític.

La fundació oficial dels Mossos, el 1719, deixa poc marge a la interpretació respecte a qui obeïen. Durant la República, els pocs que quedaven van fer un últim intent per estar al costat del govern de la Generalitat. Fins i tot Enric Pérez i Farràs es va enfrontar al general Batet el 6 d’octubre quan Companys va proclamar la república catalana.

L’actual rei del Marroc, Mohammed VI, gran aliat i amic personal de tots els Borbons espanyols, té motius per estar content. Al juliol va celebrar els seus 25 anys d’ascens al tron i a l’agost celebrarà els seus 61 anys en plena forma i sense, almenys que se sàpiga, una clara oposició interna al seu país. La seva política és admirable, si es considera que un sàtrapa com ell ha vingut al món bàsicament a enriquir-se a costa del seu poble.

Quan va ascendir al tron va prometre posar fi a la pobresa i la corrupció del seu país, que es mantenen com els principals problemes del seu regne 25 anys després. No només això. El seu principal triomf el trobem en l’increment astronòmic de la seva fortuna personal. Els mitjans internacionals no es posen d’acord sobre una xifra, però s’enlaira per sobre dels mil milions de dòlars. París, de fet, s’ha convertit en la seva capital personal, un fet que va provocar tal volta l’única gran polèmica que se li va escapar de les mans al seu propi país i als mitjans internacionals. Durant el terratrèmol del mes de setembre passat, que va provocar més de dos mil morts i dos mil ferits prop de Marràqueix, el monarca es trobava precisament, segons va confirmar Parisien-Aujourd’hui, a París, on cada vegada s’hi està més temps. També la seva exdona i alguns fills.

Té un palau d’uns 6.000 metres quadrats prop de la torre Eiffel i també va gaudir d’un castell en una localitat propera, que ara està, segons algunes informacions, en venda per més de 100 milions de dòlars. Dels pressupostos oficials del país, més de 200 milions d’euros se’n van a les seves arques. Al seu país, és clar, també té grans propietats. Una dotzena de palaus, milers de servents, un dels iots més grans del món atracat a Casablanca, una gran col·lecció de rellotges i diamants, centenars de cotxes de luxe i mitja dotzena d’avions privats. Això, és clar, mentre la principal aspiració dels joves del país continua essent emigrar a països occidentals.

Des de la seva arribada al tron, Mohammed VI es va assegurar el control de les principals societats d’inversió i va teixir amb intel·ligència les aliances internacionals més convenients. Va dir a Occident que batallaria contra l’islamisme radical, va aliar-se amb Israel i va prometre a la Unió Europea limitar l’entrada d’emigrants al continent amb polítiques dures a la frontera a canvi d’inversions, que enmig de la corrupció no van dirigides a un sistema productiu que pugui fer avançar un país on el cap d’estat controla, a més, els mitjans de comunicació.

Sorpresa monumental i encomiable en la controvertida cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París. Davant la mirada impertèrrita dels Borbons espanyols –pràcticament tota la família sencera–, els organitzadors van recrear en uns segons memorables l’execució de Maria Antonieta com a homenatge a la Revolució Francesa i tal volta com avís a navegants.

No ho van fer de qualsevol manera. Amb la col·laboració del desconegut grup Gojira, del País Basc francès, van fer que per primer cop la música més extrema, coneguda com death metal, es colés en una cerimònia d’aquestes característiques al costat d’artistes de pop mundialment reconegudes, com Lady Gaga o Celine Dion. L’actuació d’un grup que pel seu aspecte podria semblar de rock satànic va tenir lloc, com no podia ser de cap altra manera, a La Conciergerie de la ciutat, la presó on va estar tancada la dona de Lluís XVI abans que se li apliqués la seva sentència a mort, el 1793.

El Ça ira, la cançó retocada que va sonar des del palau parisenc, es va fer popular durant la revolució quan les classes poderoses van ser sotmeses al poder del poble. Mai s’havia sentit d’una manera tan formidable, gràcies a la veu gutural del cantant del grup, acompanyat d’una soprano gens angelical que navegava pel riu en una imatge no apta per a reis que temin, potser no per ara però tal volta per un futur, no per la unió sagrada de la seva pàtria sinó per una hipotètica separació de la testa respecte de les altres parts del seu cos.

L’actuació revolucionària del grup en un escenari tan emblemàtic va causar un gran rebombori a les xarxes socials, com la recreació del Sant Sopar per un grup de drag-queens, però va servir en aquell moment per trencar el ritme d’una cerimònia que s’estava fent pesada i avorrida. Els focs artificials i els cors majestuosos que van acompanyar l’execució de la famosa reina van causar tal estrèpit que ningú, ni des de la riba del Sena ni des de casa, en va poder quedar aliè.

Diuen els historiadors de la música que el Ça ira es va sentir per primer cop el 1790 gràcies a un exsoldat anomenat Ladré, que la cantava pels carrers per guanyar-se la vida amb l’almoina de la gent. La melodia, de fet, començava amb una dansa coneguda d’un violinista del Teatre Beaujolais. La llegenda diu que la mateixa Maria Antonieta la tocava d’oïda amb el seu clavecí, una paradoxa infernal, o un bonic recurs literari, per completar la seva biografia amb un final ben conegut.

La relació entre els Borbons i els Jocs Olímpics és prou coneguda. Aprofitant la cita que arrenca aquests dies a París, toca recordar algunes de les seves “gestes”, sempre emmarcades en operacions de màrqueting i de propaganda nacionalista i monàrquica amb l’objectiu que els seus súbdits acabessin rendits no només al seu origen diví sinó a la seva grandesa en els camps de batalla.

El primer membre de la família reial espanyola que va intentar participar en uns Jocs va ser la futura reina Sofia el 1960 als Jocs de Roma, quan tenia 21 anys. Era una de les suplents, probablement endollada, de l’equip de vela. Bàsicament va viatjar a la capital italiana per fer d’animadora del seu germà, Constantí, que a diferència dels Borbons espanyols sí que va demostrar la seva perícia guanyant la medalla d’or en la classe dragó.

Joan Carles, en plena dictadura i quan ja havia estat nomenat successor per Franco, va participar, també en la competició de vela, en els Jocs de Múnic. Ho va fer en la classe dragó, monopolitzada per aristòcrates i gent de gran poder adquisitiu. Tenia 34 anys. Al seu costat li feien tota la feina bruta el duc d’Arión i Félix Gancedo. Tot i les esperances del règim per lluir la figura del futur rei com un gran campió, la cosa no va acabar bé: quinzè lloc de 23 participants.

El 1988, a Seül, la infanta Cristina va fer un pas més en l’àmbit propagandístic. Tot i ser una competidora suplent i mediocre enmig d’un equip espanyol farcit de medallistes en diferents esports, va ser escollida com la banderera. Va passar amb més pena que glòria. L’últim dia de la competició la van colar sense miraments en un vaixell deixant el titular, que ja no tenia possibilitats de medalla, a la vila olímpica. Sense comentaris.

La família no es va resignar a abandonar la seva cursa olímpica sense tocar la glòria. La gran esperança blanca, Felip, va formar part de l’equip de vela de Barcelona. Un altre cop li van fer portar la bandera el dia de la inauguració, però un cop al mar va ser un dels pocs regatistes del combinat espanyol que es van quedar sense medalla (sisè) tot i que tenia al seu costat dos dels millors navegants espanyols: Fernando León i Alfredo Vázquez. El pobre resultat va entristir no només el seu pare sinó el mateix Joan Antoni Samaranch, que posteriorment va intentar col·locar-lo, sense èxit, com a membre del COI, després de la mort de Carles Ferrer Salat.

El 1936 Adolf Hitler va usar l’esport i els Jocs Olímpics com un cant a la seva pròpia glòria i a la de la seva nació en el cim de la utilització de l’esport com una arma de guerra política. També a Berlín, Espanya, a través dels Borbons, va fer el mateix en la final de l’Eurocopa de fa una setmana, salvant les distàncies històriques, tot i que, en definitiva, l’objectiu de sublimació política de la pròpia nació era el mateix.

El rei dels espanyols, acompanyat de la infanta Sofia, va celebrar la glòria en l’arena dels jugadors convocats com si el triomf de la unió –a la força, no ho oblidem–d’esportistes de nacions com les d’Euskal Herria o els Països Catalans sota el domini de l’antiga capital de Castella fos la prova definitiva que els Borbons sempre van tenir i han tingut la raó.

I en els seus discursos, com en la dels polítics nacionals i socialistes –no se n’escapa cap–, hem de sentir la tabarra que aquest equip sí que representa la diversitat de la seva Espanya perquè, ai las, hi ha un jugador d’origen marroquí i un altre d’origen subsaharià. Però el rei dels espanyols no diu res o no es pregunta per què molts magrebins fugen del seu país i arriben a Catalunya o a altres indrets del seu estat. Segurament ho fa perquè un dels seus grans amics de la reialesa internacional és Mohammed VI, un sàtrapa amb un patrimoni de milers de milions d’euros que prefereix que els seus ciutadans més empobrits es juguin la vida anant a Europa en comptes d’oferir-los un futur en la seva pròpia terra.

Tampoc Felip VI o la seva filla, l’angelical Sofia –amb tot pagat des del seu primer segon de vida–, proposen, si tan diversa és Espanya, que s’empadronin tots els joves i les famílies que han vingut de països africans per convertir-los en ciutadans amb els mateixos drets, ja no dic que els que tenen ells, sinó la resta de mortals.

La celebració d’aquest títol i la rebuda a palau dels jugadors van ser una mostra d’hipocresia formidable. Després, és clar, va venir l’esperpent amb els jugadors cantant “¡Gibraltar es español!” mentre celebraven la victòria amb els aficionats de Madrid. Si Gibraltar és encara una colònia britànica és precisament per l’acord que va signar un Borbó, el Tractat d’Utrecht, a canvi de la traïció als catalans. Amb tot, cap futbolista espanyol és capaç de lligar caps en fets històrics, però si xuten fort una pilota i porten banderes espanyoles –res de basques i catalanes–, doncs endavant les atxes.

Salvador Illa actua ja com a delegat o governador in pectore dels Borbons a Espanya. Aquesta setmana, a la capital del balconing europeu, Lloret de Mar, va mostrar preventivament la seva servitud a la comitiva reial en els anomenats Premis Princesa de Girona. Cap conseller del govern català hi va ser, però l’any vinent hi seran tots si ERC fa cas a Joan Tardà i li obre les portes de la plaça de Sant Jaume. Quins temps aquells en què el polític republicà cantava allò de “mort al Borbó”.

No hi ha res més monàrquic a tota la Península que un socialista amb càrrec. A tots els altres –des de la dreta més ultra fins als moderats– se’ls ha vist sempre com un apèndix del règim franquista que va tenir continuïtat amb el nomenament de Joan Carles I com a successor natural del dictador. Ara bé, els del partit fundat per Pablo Iglesias, com a hereus del republicanisme històric, necessiten de manera constant justificar la seva submissió a la corona.

Illa, ja us ho dic ara, serà un campió mundial d’aquesta causa. No només farà tot el que pugui perquè els descendents de Joan Carles I vinguin a “celebrar” la bona nova de veure un dels “seus” com a president sempre que puguin, sinó que anirà a besar-los els peus, les mans i tot allò que calgui sempre que algun d’ells trepitgi la nostra terra.

Són aquests els valors republicans dels quals tant en sentim a parlar aquests dies? La primera virtut d’un republicà, i més a Catalunya amb la història que arrosseguem, hauria de ser anar contra la monarquia, tots aquells que la defensen i els que la volen perpetuar com a símbol del poder dels seus descendents que ens van sotmetre. Una part de l’esquerra catalana està a punt de travessar aquest Rubicó i lliurar el país a un governador romà que de tant caminar amb el cap cot davant les autoritats monàrquiques agafarà torticoli.

Al futur president català se’l veu a venir de mil hores lluny. Aquesta xerrameca del retrobament sense dir una paraula més alta que l’altra no és res més que l’operació que Espanya estava esperant des de l’octubre del 2017: que Felip VI pugui trepitjar Catalunya amb tots els honors i que els valents que es manifestin contra ell acabin vistos com quatre eixelebrats.

Segurament les llàgrimes de la infanta Helena a Barcelona 92 es guarden en un flascó que serà finalment reobert el dia de la gran victòria, quan Felip VI pugui lliurar els “seus” premis a la ciutat de Girona, l’única que encara se li resisteix.