Consorci ‘interruptus’

Va ser el tema estel·lar en les darreres eleccions municipals. Tots els candidats s’omplien la boca amb la necessitat de treballar conjuntament. El consorci funcionava raonablement bé. S’havien après el discurs i el deixaven anar en públic, però en la distància curta t’adonaves que la majoria no se’l creien i veien el consorci com una plataforma per aconseguir subvencions i poca cosa més. La “mentalitat de campanar” és molt potent, assegurava Salvador Clarà, el penúltim president de l’entitat.

El territori Ter-Brugent abraça alguns municipis de la Selva interior i de la Baixa Garrotxa, de Bonmatí fins a Sant Feliu de Pallerols, pobles castigats per la crisi econòmica, amb poblacions envellides i una sèrie de problemes conjunts, entre els quals la manca d’infraestructures decents no és menor.

El primer intent d’institucionalitzar la col·laboració entre ajuntaments va néixer el 1974, amb la Mancomunitat Ter-Brugent, nascuda arran de la construcció de l’institut d’Amer (col·legi lliure associat), un servei que beneficiava els pobles de la zona i que es va cedir a la mancomunitat. Després va venir el servei d’ambulàncies, primer a Amer (el senyor Josep Maria de Porcioles estava en plena forma, un fill d’Amer que havia estat alcalde de Barcelona i que amb una mà saludava el general Franco mentre amb l’altra organitzava jocs florals) i més endavant a Anglès.

En aquesta segona meitat dels anys setanta la mancomunitat va agafar embranzida i a banda de Sant Feliu de Pallerols i les Planes també s’hi va afegir Bescanó, que hi va tenir un paper força destacat. El tema de l’anomenada “carretera de la vergonya” va revitalitzar-la, tenint-hi un paper destacat en les reclamacions per arranjar una via que quaranta anys després continua més o menys igual, tapant forats i fent callar boques a base de pedaços. Entre altres qüestions, la mancomunitat va gestionar l’escola de formació professional d’Anglès, que a la llarga es va convertir en un altre institut. A començament dels vuitanta es va trobar un roc a la sabata que va precipitar la seva defunció. El país estava fet un desastre en el tema de deixalles i tothom tenia clar que calia construir abocadors controlats. Tothom ho tenia clar, però ningú el volia a casa seva, i la mancomunitat es va convertir en un polvorí quan es va proposar construir-ne un a Sant Climent d’Amer. L’entesa entre pobles era impossible i va començar a fer aigües pertot arreu. Mentre Sant Feliu feia els tràmits per entrar a la Mancomunitat de la Garrotxa, el juny del 1982 l’Ajuntament de Bescanó va aprovar deixar la Mancomunitat Ter-Brugent per integrar-se a la del Gironès. Tot i que al cap d’un temps va intentar fer marxa enrere, la mancomunitat ja estava ferida de mort.

Processos sistèmics que duren una dècada aproximadament. El Consorci Ter-Brugent va néixer el 2007 i s’ha dissolt a finals del 2017. L’esperit col·laboratiu no dona per a més. Tot i això, Raquel Fernández no considera que hagin estat uns anys perduts. “Es va crear una xarxa molt bona de persones i institucions i crec que ara la relació entre ajuntaments és més fluida.” La Raquel va exercir de gerent del consorci del 2012 al 2017 i va ser la gran animadora de l’entitat, fins al punt que en extingir-se el seu contracte la caiguda es va accelerar. “La pèrdua de la Raquel –assegura Eduard Llorà, alcalde de les Planes d’Hostoles i últim president del consorci– va ser el detonant de la desaparició del consorci, tot i que hi van ajudar altres factors, com ara la modificació de la llei de règim local, que ens obligava a buscar aixopluc en una altra entitat; el poc interès del Consell Comarcal de la Selva per fer-ho, i la manca de voluntat política dels ajuntaments implicats.”

“Ja s’havia intentat dissoldre’l en el mandat passat –comenta Marc Garcia, alcalde de Sant Julià del Llor i Bonmatí i darrer vicepresident–, però el treball conjunt de tots els implicats va aconseguir salvar-lo. De fet vam ser pràcticament l’únic consorci que es va salvar. A partir del 2015, el nou mandat municipal va portar cares noves i després de la dimissió de Clarà ens vam trobar un buit i una manca de lideratge. Tothom s’havia fet seu el discurs, però a l’hora de posar els diners sobre la taula per mantenir la gerència, molts es van fer enrere. Ens trobàvem un cop al mes però havíem perdut capacitat negociadora.”

Anglès és el municipi amb més habitants de la zona, però la seva situació financera pels deutes de la Burés va impedir que pogués exercir el lideratge que li pertocava i assumir el consorci. Àstrid Desset, l’actual alcaldessa, considera que el consorci ha servit per situar en el mapa polític i social els municipis de la zona. Assegura que es continua mantenint una relació fluida (tot i que els dos municipis garrotxins se n’han desentès), atribueix a la pèrdua de subvencions la desfeta del consorci i assenyala que hi ha un projecte de futur conjunt per a la zona del qual encara no pot donar detalls.

Salvador Balliu, president del Consell Comarcal de la Selva, en té una opinió lleugerament diferent. Coincideix que les modificacions legals van posar pals a les rodes, ja que els pressupostos dels consorcis havien d’estar integrats dins una altra entitat, però no calia que fos el consell comarcal. “Els ajuntaments també se’l podien fer seu, però ni Anglès ni Amer ni cap altre en van voler saber res. Hi ha un moment que et preguntes quina feina pot fer el consorci que no pugui fer el consell comarcal. Tot funcionava a base de subvencions i quan es va perdre la de la gerent els vam preguntar si estaven disposats a posar-hi els diners. No hi va haver acord i ara aquestes tasques les hem assumit nosaltres. La supressió del consorci ens evitarà moltes duplicitats, un president menys, una tècnica menys... Els pobles faran menys aportacions i disposaran de més diners per gastar.”

Raquel Fernández creu que una bona part de la desfeta és perquè molts no entenen les despeses com una inversió. “ Volen resultats immediats, i abans de collir s’ha de sembrar. Durant tots aquests anys s’ha fet una feina de base que a poc a poc anava donant els seus fruits i que es perdrà amb la dissolució.”

A banda dels problemes legals i de personal esmentats, l’antiga gerent creu que el canvi que es va produir als ajuntaments després de les eleccions del 2015 tampoc hi va ajudar. “En l’anterior mandat, amb Carles Vilà de president i l’alcalde de la Cellera, Josep Serrallonga, exercint el lideratge dels ajuntaments, es va aconseguir un equip molt sòlid que va impulsar notablement l’entitat. Després de les eleccions va quedar Salvador Clarà com a principal impulsor, però no tots els alcaldes ho tenien tan clar. Era un visionari a qui calia fer aterrar de tant en tant, i aquesta era la meva feina.”

A l’ombra del consorci es va crear, l’octubre del 2015, l’Associació d’Empresaris del Ter-Brugent, que va tenir un paper important per desencallar les obres de la carretera de la vergonya i la variant d’Anglès. “La Generalitat es mou si veu que hi ha consens polític, empresarial i territorial”, assegura Fernández. Amb la dissolució del consorci, l’associació d’empresaris també desapareix i l’objectiu de sumar tots els polígons de la zona en una oferta única queda enlaire.

A la columna dels èxits cal inscriure-hi la incorporació dels municipis de la zona, excepte Anglès, al programa Leader del Fons Social Europeu, amb importants ajuts a fons perdut per a projectes empresarials i que serà vigent fins al 2020. El pla operatiu de turisme i comerç i el pla d’usos del riu Ter pretenien donar valor als molts recursos naturals i turístics de la zona en una oferta conjunta que a hores d’ara dorm al cel dels justos. Tampoc va prosperar l’aparador virtual de comerços i empreses, un projecte que havia aconseguit el vistiplau de la Diputació per arrencar però que no va reeixir.

Fa relativament poc la Unió Europea va concedir un ajut de 100.000 euros al projecte transfronterer Coop’Art per impulsar l’artesania del territori a banda i banda de la frontera administrativa entre Catalunya i l’Estat francès. El Consorci Ter-Brugent era un dels socis beneficiaris i, a partir d’ara, ho serà el Consell Comarcal de la Selva, que s’ha compromès a continuar el projecte. Tot i que el Consell Comarcal assegura que farà la mateixa feina que feia el consorci, ningú no creu que una entitat que agrupa una comarca tan diversa i trencada com la Selva posi gaire interès en un dels seus territoris (uns 15.000 habitants, mentre que Blanes i Lloret sumen més de 76.000) més desemparats. La marxa enrere del consorci ha tornat a posar en relleu les dificultats d’entesa entre els pobles i la poca capacitat de les autoritats i els ciutadans d’assumir la col·laboració com una condició imprescindible per progressar. “D’aquí a un temps –asseguren alguns dels entrevistats– s’haurà d’inventar alguna cosa similar.” Si s’aconsegueix, caldrà veure si són capaços de superar el període de prova de deu anys.