La Generalitat ha de mantenir Vacamorta
La Comissió Jurídica Assessora diu que l’administració catalana ha de pagar les despeses d’aquest abocador
L’empresa xifra el cost en 337.495 euros
El dictamen que el govern de la Generalitat va demanar a la Comissió Jurídica Assessora sobre l’abocador de Vacamorta és clar: l’administració catalana s’ha de fer càrrec del manteniment del clausurat abocador de Cruïlles, que l’empresa que el gestiona xifra en 337.495 euros. És més, la comissió acusa la Generalitat d’inactivitat.
El Departament de Territori va demanar aquest dictamen arran de la reclamació d’indemnització presentada per l’empresa que gestiona Vacamorta, Recuperació de Pedreres SL. L’empresa, per un costat, demanava una compensació pels perjudicis de les resolucions judicials anul·lades, pels beneficis que va deixar d’ingressar en clausurar-se l’abocador i, finalment, pels costos de manteniment de la gestió ambiental i la gestió fixades per la Generalitat. La comissió assessora estima només la que fa referència al cost de manteniment (337.495 euros).
Ara el que queda sobre la taula és com es buidarà i restituirà el paisatge i es complirà una sentència judicial. La Generalitat disposa d’un avantprojecte que quantifica els costos estimats de buidar de residus l’abocador de Vacamorta. Els pressupostos de les diverses alternatives proposades oscil·len entre els 81 milions d’euros i els 159, en funció de quina s’escollís. Les xifres del document també plantegen calendaris amb diferents durades i impactes.
Un estudi ambiental encarregat per l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) sobre el buidatge de l’abocador es decanta per l’alternativa de dur els 2,3 milions de tones dipositades entre el 2003 i el 2014 fins a un dipòsit proper de nova construcció. Seria una opció relativament ràpida pel que fa a l’execució –cinc anys–, però es podria allargar una dècada perquè abans caldria tramitar la creació d’un nou abocador a les comarques gironines, i es defensa perquè s’estalviarien desplaçaments de centenars de quilòmetres fins a les Terres de l’Ebre, on s’hipotecarien els dipòsits existents, i el territori no veu de bon grat rebre els residus de Cruïlles.