50 anys forjant la Vall
La Vall d’en Bas es va constituir com a municipi integrant Sant Esteve, Sant Privat, Joanetes i la Pinya
Els ajuntaments successius han sabut mantenir l’essència dels antics pobles
Els pobles de Sant Esteve, la Pinya, Joanetes i Sant Privat, així com els seus nuclis de població, veïnats i cases aïllades, es van convertir en un sol municipi ara fa justament 50 anys. Un procés que va anar en paral·lel a la concentració parcel·lària, en què també va participar les Preses, que no va entrar en la fusió municipal. El primer cas és fruit d’un procés lògic d’optimització dels serveis administratius i, sobretot, és un procés reeixit. En un procediment d’aquesta naturalesa, lògicament, no tothom hi està d’acord, però en general les veïnes i veïns de la Vall d’en Bas creuen que es va fer el que tocava i s’hi senten còmodes.
Un dels elements essencials de l’èxit de la fusió va ser el respecte per tot allò que donava caràcter als pobles, una idiosincràsia que els consistoris successius han sabut mantenir. L’actual alcalde, Lluís Amat, ho expressa d’una manera molt gràfica. “Sempre s’ha tingut molta cura perquè cadascú mantingui la identitat que sent que té, però també perquè un lletissó [veí de Sant Esteve] i un sargantana [veí de Joanetes] se sentin d’un lloc comú. La vall que ens aglutina ens fa més forts”, assenyala. Hi coincideix l’exregidor i exgerent de la cooperativa Josep Maria Ginabreda, que també havia treballat a les oficines municipals. I hi afegeix que l’escola i la cooperativa han estat factors aglutinadors que han fomentat el sentiment de pertinença a un mateix municipi. A més, diu que la millora de les comunicacions per carretera que va suposar la concentració parcel·lària va facilitar aquesta unió i l’accés als serveis públics comuns.
Poques vegades, per no dir mai, han tingut tanta importància –i en continuen tenint– els actes socials, culturals i festius de cada poble de la vall. Quasi tots els que tenien equip de futbol encara el conserven –n’hi ha a Sant Privat, Joanetes i Sant Esteve, i el camp dels Hostalets s’utilitza per a entrenament–. Tots mantenen la seva festa major i la majoria tenen bestiari popular propi. A Sant Privat, s’hi representa el Ball de Sant Isidre, la manifestació d’aquest tipus amb més tradició; a Sant Esteve, hi balla el Burro Savi i es penja el burro –en forma de ninot– del campanar perquè mengi lletissons, i també hi ha gegants; al Mallol, hi balla la bruixa Estruga Maigarda, i a Joanetes, hi balla la Sargantana, per citar-ne un exemple més recent.
En el capítol d’aplecs i fires i altres activitats, es repeteix el mateix panorama. La Fira de Sant Nicolau del Mallol és potser la de caràcter més general, però n’hi ha de ben bé locals com ara la Festa del Segar i del Batre dels Hostalets, i els aplecs de Sant Quintí –que té faràndula pròpia–, Sant Antoni de Puigpardines, Sant Joan dels Balbs, Santa Magdalena del Mont, les Olletes, Sant Simplici, Sant Miquel de Falgars, Sant Mateu de Joanetes i Sant Grau dels Hostalets.
Les parròquies es van mantenir al marge de la concentració municipal, tot i que, amb els anys, els rectors han anat desapareixent i ara depenen del de les Preses.
La fórmula del “8 és a 1” que va salvar el sector agrari
J.C
La concentració parcel·lària va ser fonamental per salvar la pagesia i el paisatge, el veritable tret identificatiu de la Vall d’en Bas, i és un exemple d’organització de l’espai agrari estudiat arreu. Va ser fonamental per modernitzar el sector, per frenar l’èxode rural i per aconseguir unes explotacions més productives i competitives. Es va gestar en una conversa de cafè entre els responsables de les germandats –els sindicats actuals– de tots els pobles per resoldre temes comuns; es va culminar amb l’aprovació del Consell de Ministres, el 1966, i es va aplicar a partir del 1968 i, sobretot, del 1971 i el 1972.
Les xifres són ben il·lustratives del que va significar la concentració. Va afectar 1.842 hectàrees de terrenys agrícoles, dividides en 4.738 parcel·les –amb la proporció de “8 és a 1”– de 597 propietaris –moltes d’irregulars i amb mal accés–. El resultat final va ser de 897 parcel·les.
Un total de 1.300 hectàrees van anar a parar als mateixos propietaris, 542 van ser de reemplaçament i cinc es van destinar a usos comuns (per a l’actual escola Verntallat i Can Gronxa, on ara hi ha la cooperativa). El 70% dels propietaris de les parcel·les hi van estar d’acord i només s’hi van presentar catorze recursos.
Així mateix, es van construir 23 quilòmetres de camins rurals pavimentats de cinc metres d’amplada, es van bastir els ponts del Fluvià, de Codella i de Verntallat, sobre el riu Fluvià; un sobre el Gurn; un sobre la riera de Riudaura, i un a Castellnou. També es van fer sis quilòmetres de desguassos i diversos torrents.
La cooperativa, el motor del sector agrari local
La concentració parcel·lària va ser clau per a la modernització del sector agrari del nou municipi de la Vall d’en Bas. Calia, no obstant això, un element que aprofités aquest potencial. Aquest motor va ser la cooperativa, que va néixer el 1971 a través de 52 socis que van constituir el Grup Sindical de Colonització, amb l’objectiu de compartir i abaratir serveis i proveïments i de potenciar la industrialització i la comercialització dels seus productes. Aquests pioners estaven assessorats pel Servei d’Extensió Agrària, que promovia el cooperativisme com a eina per fer front a la crisi que vivia el sector pels canvis econòmics i socials de l’època. El primer president de l’ens va ser Agustí Gumí i el secretari, Josep Maria Ginabreda. El primer exercici econòmic es va tancar amb un volum de vendes de 3.000 euros. Des d’aleshores, va anar creixent exponencialment. Actualment, té 310 socis. Fins al 1975, quan es va inaugurar el magatzem de Can Gronxa, seu actual de la cooperativa, els socis van habilitar l’antiga estació de tren de les Preses per a aquest ús. Els primers anys va dedicar l’activitat a la producció de gra i farratges. Així, es va anar equipant amb un molí de gra, sitges, un assecador... Va distribuir pinsos i va iniciar la compra de vaques a diversos països per millorar la cabanya de la vall. La cooperativa va tenir un paper fonamental a principis dels anys vuitanta, amb la integració al mercat únic europeu i amb la comercialització de productes propis. Destaca també la posada en servei d’agrobotigues a partir del 1993.
