Gairebé ningú se'n salva
De les 947 poblacions tan sols en quedarien 63, si es mantinguessin només les de més de 20.000
Maldecaps un rere l'altre. En un moment en què la crisi fa estralls en l'economia de les administracions més petites, els ajuntaments –i molts no saben com sortir-se'n–, la cerca de possibilitats per fer-ho s'amplia. Les darreres setmanes s'han posat sobre la taula diverses propostes que pretesament tenen l'objectiu d'economitzar costos i racionalitzar despesa: la reorganització del mapa territorial català. Un debat sostingut al llarg del temps però que torna a estar d'actualitat en boca del govern de Mariano Rajoy i de la Federación de Municipios y Provincias Españolas (FEMP). L'Estat considera que la reordenació és inevitable perquè no tots els ajuntaments són capaços de dur els comptes ordenadament, ni d'executar-los, ni de prestar serveis de manera eficient. En principi, el procés hauria de ser voluntari però ja s'ha avisat que les noves lleis que sorgiran de la reordenació de competències abocarà els municipis a fer-ho, ja que caldrà complir uns criteris d'eficiència.
El precursor d'aquesta tendència revisionista del mapa català és el conegut com a Informe Roca, del 2000. L'informe proposava, en l'àmbit municipal, la supressió dels municipis de menys de 250 habitants, la correcció de disfuncions mitjançant la supressió d'enclavaments, l'agregació d'alguns municipis i l'agrupació funcional dels municipis per sota dels 1.000 habitants amb la finalitat de compartir la gestió de determinats serveis públics.
Desaparició
Actualment, a Catalunya hi ha 947 municipis. La proposta més agosarada ha estat la de federació espanyola. L'entitat és del parer que hi hagi fusions entre municipis que no superin els 20.000 habitants. I el secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, advocava també la setmana passada per aquest mateix topall. Una aplicació literal de la proposta comportaria –amb dades del cens del 2011– una arrasada total de poblacions. El 93,4% de municipis catalans no arriben a aquesta xifra demogràfica. Què significaria? Que Catalunya només podria salvar 63 municipis tal com són ara. La resta s'hauria d'agregar a poblacions veïnes. Un exemple de l'impacte que suposaria tirar endavant aquesta proposta són les comarques gironines. Actualment estan composades per 221 governs locals. Només en quedarien 9. O a les de la demarcació lleidatana només es mantindria la capital, Lleida. Però no únicament això. A banda, també faria que la meitat de les 41 comarques catalanes quedés sense cap poble que superi aquest topall. El Berguedà, la Terra Alta, el Pla de l'Estany o l'Urgell en serien exemples.
El més sentit
La tesi que més s'ha sentit aquestes setmanes és la que proposa la supressió dels que no arribin als 5.000 habitants. Un informe de l'Institut d'Economia de Barcelona així ho posa sobre la taula i l'Estat treballa amb un document de la consultora Rusell Bedford que estableix el mateix llindar. L'aplicació d'aquesta tesi tindria un impacte menor que la de la Federación de Municipios, però tot i així tampoc se'n salvaria pràcticament cap. Desapareixerien tres de cada quatre pobles catalans: un 78%. Es mantindrien 208 termes municipals. La resta, també, haurien d'ajuntar-se amb poblacions veïnes. Tanmateix, cinc comarques també es quedarien sense pobles de més de 5.000 habitants: la Terra Alta, l'Alta Ribagorça, el Priorat, la Cerdanya lleidatana i el Pallars Sobirà.
Un sedàs menor
Aplicant una metodologia, apuntada des de diversos fòrums, si els que no fossin viables econòmicament fossin els municipis de menys de 2.000 habitants, la situació tampoc és millor pel que fa al manteniment de l'actual mapa català. Només 351 poblacions compleixen a hores d'ara aquest requisit. És a dir, que el 63% de municipis actuals haurien de buscar noves aliances territorials. Pel que fa a la distribució comarcal, totes podrien seguir, ja que tindrien alguna població que superaria el llindar.
Rebuig general
Totes aquestes possibilitats han topat amb una oposició total, en diversos nivells de la classe política. El principal ha estat el de la Generalitat. Tot i que des del govern no es veuria malament que es racionalitzés la despesa i que hi pogués haver algunes agregacions, es descarta que aquestes s'hagin de produir de forma obligada. En tot cas, seria voluntari. Tampoc es veu amb bons ulls des d'altres àmbits. Per exemple, l'Associació Catalana de Municipis (ACM) ha titllat d'invasió competencial la proposta de la FEMP i la rebutja perquè és contradictòria amb el model català. Però entre els alcaldes la proposta tampoc agrada. Bàsicament al·leguen que es perdria personalitat, tot i que la possibilitat de mancomunar serveis per estalviar no es considera una mala solució.
LA XIFRA
LA FRASE
La tendència és la contrària
El 30 d'octubre del 2010 es constituïa la comissió gestora del nou municipi de la Canonja, que se segregava de Tarragona. El darrer procés d'aquest tipus que s'ha consumat a Catalunya, però al llarg de la història n'hi ha hagut d'altres. Com la independència a mitjans anys vuitanta de Salt i Sarrià de Ter respecte de Girona, una agregació dictada durant el franquisme. I és que la tendència les darreres dècades ha estat justament aquesta: pobles que durant la dictadura van perdre el seu ajuntament i que l'han volgut recuperar. El procés invers, però, no s'ha produït. Actualment encara hi ha processos vius, com el que porten a terme a Sant Julià de Ramis i Medinyà (al Gironès) per deixar de formar una única entitat municipal. En menor mesura, també Calonge i Sant Antoni han viscut un procés similar.
