Ogassa lidera la cursa de l'endeutament municipal
Trenta anys de paràlisis van obligar l'Ajuntament, a partir del 1995, a fer un esforç inversor molt gros basat en la venda de propietats, una alternativa que la crisi ha convertit en un malson
Amb un pressupost de 340.000 euros per al 2012, Ogassa té un deute reconegut de més de 700.000 euros, cosa que representa el 225% sobre els ingressos previstos i el situa al capdavant de la llista de municipis gironins més endeutats i el 4t de Catalunya, darrere Fuliola, Corbins i Rasquera.
A l'Ajuntament d'Ogassa els ha passat el mateix que a la lletera del conte, i mentre somiaven amb les inversions que farien amb la venda del patrimoni comprat a la companyia minera, va arribar la crisi i els va trencar el càntir. La historia d'Ogassa dels últims 150 anys està estretament lligada a les mines de carbó, clausurades definitivament el 1967. Fins al 1995, que van comprar els terrenys i els edificis de la companyia minera, el poble va quedar pràcticament paralitzat. En poc més de 15 anys, com assegura l'exalcalde, Ramon Tubert, van haver de fer el que la majoria de municipis havien fet en 40 anys.
El 1995 es va crear l'empresa Ogassa Municipal SL encarregada d'adquirir i vendre posteriorment tot el patrimoni de la companyia minera amb l'objectiu de proveir de fons l'Ajuntament per a futures inversions. Als primers anys, les coses van funcionar més o menys bé i van aconseguir amortitzar una bona part dels 195 milions de pessetes de la hipoteca contractada amb la Caixa de Girona. L'última venda es va fer el 2006 i, a partir d'aquí, res més. Actualment queden per amortitzar prop de 150.000 euros, de què es fa càrrec l'Ajuntament.
Els altres deutes més significatius provenen de la construcció d'un dipòsit (70.000 euros), de la pista poliesportiva (120.000), de la construcció del pavelló (100.000 euros pendents del PUOSC) i 168.000 euros del museu miner, pendent d'uns diners dels fons Feder que no han arribat.
Tubert assegura: “Quan vaig ser alcalde, el 2003, el poble estava molt aturat i hi havia una sèrie de subvencions concedides que es perdrien si no tiràvem endavant les obres. Vam activar la pista poliesportiva, el dipòsit, el museu, obres d'un carrer, la urbanització de la plaça Dolça, etc. Per l'arranjament de la Mina Dolça es va arribar a un acord de paraula amb la Generalitat, però les eleccions ho va capgirar tot i ens vam quedar amb un crèdit de 60.000 euros. Tot això ha representat una despesa enorme i és evident que la vam fer amb uns diners que no teníem, amb unes previsions d'ingressos futurs massa optimistes que la crisi s'ha encarregat de desmentir”.
“Tenim molt de deute” diu l'alcalde actual, Josep Tremps, però “al darrere hi tenim un patrimoni molt important que l'avala i quan la situació econòmica es reactivi els ingressos tornaran a arribar”.
Actualment els ingressos del municipi provenen bàsicament de l'IBI i de l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO) a part de les transferències corrents i d'un 10% que prové de l'explotació de les pedreres del municipi. La fusta dels boscos comunals és una altra font d'ingressos però actualment, pel seu baix preu, és insignificant.
A Ogassa no s'han pogut acollir als crèdit ICO per pagar proveïdors a causa del seu gran endeutament. De moment, l'Estat espanyol els haurà de pagar els 700.000 euros de deute reconegut i després ja es veurà què passa. La situació és força surrealista ja que els traspassos de l'Estat al municipi són d'uns 2.700 euros mensuals, cosa que significa que encara que els ho retinguin tot, trigaran més de 30 anys a amortitzar el crèdit i els interessos. La situació preocupa els responsables municipals perquè no saben quina serà la posició de Madrid. A mesura que vagin arribant els diners promesos de les subvencions aniran eixugant el deute, però no descarten alguns tipus d'intervenció.
L'herència d'un companyia que exercia de feudal
El 31 de desembre del 1967 la companyia Arrendatària Surroca va decidir posar fi a l'explotació del que quedava de les mines de carbó d'Ogassa, i tots els terrenys i edificis van tornar a mans de la companyia Hulleras Vasco Leonesas. A principi del segle XX, el poble havia arribat a 1.578 habitants i la quantitat havia baixat fins a 618 quan es van tancar les mines. A partir d'aquell moment, les sèries poblacionals demostren que la decadència del municipi va anar in crescendo. Avui té 251 habitants.
El 1967 tot va quedar paralitzat. La companyia minera, que era propietària d'una bona part dels terrenys i edificis del municipi, ni tenia interès a rehabilitar la propietat ni tampoc ho deixava fer. Va ser una situació que va fer plantejar als diversos consistoris la possibilitat de comprar les propietats. El 1980 hi va haver una oferta de venda de 65 milions de pessetes que no va fructificar. Al cap d'un any va fracassar un altre intent que va resultar ser una estafa, ja que els que es presentaven com a propietaris anaven amb els papers molt mullats i van acabar a la presó. Mes endavant, la companyia va tornar a oferir els terrenys, aquest cop per 125 milions de pessetes, però l'estudi econòmic que es va fer va concloure que era inviable.
Finalment, a l'any 1995, gairebé trenta anys després del tancament de l'explotació i d'unes llargues negociacions, es va arribar a un acord entre l'Ajuntament i la companyia minera perquè aquest comprés les propietats per un valor de 195 milions de pessetes, (1.173.000 euros) cosa que va representar inicialment pagar uns interessos de 18 milions (108.000 euros) anuals. Van ser valents, i tot i els problemes han tirat endavant.
