la crònica
Xic-xac
«Mentre els uns treballen, els altres juguen com la canalla, però juguen fora d'hora i en llocs poc adequats. Per tant, fan nosa, molesten. Ningú els convida a parar.»
«Pam, pam! Estàs mort!
–No, que vull jugar més!
–Va, doncs... Xic-xac. Ja
estàs curat.»
I continuàvem. Així recordo que jugava de petit al pati de l'escola i pel carrer, a Valls. Era un joc de canalla. Jugàvem a barallar-nos imitant els pistolers de les pel·lícules del dissabte a la tarda i, clar, quan resultava que matàvem l'amic, o l'amic ens matava, havíem de curar-nos, perquè si no no podíem continuar jugant. Posàvem el dit allà on suposadament havia anat a parar la bala de la nostra pistola, dèiem «xic-xac» i, oh miracle!, ens curàvem. I hi tornàvem. I així una bona estona. Eren jocs de canalla.
El record m'ha vingut ara a la memòria intentant entendre el nou episodi de la polèmica sobre el nom de l'aeroport. La trampa parada pel president de la Cambra de Comerç de Tarragona al president d'Aena divendres de la setmana passada sobre el nom de l'aeroport ha tornat a evidenciar que l'infantilisme del debat polític al Camp de Tarragona no és només cosa de la classe política, que Déu n'hi do, sinó també de la societat civil organitzada, que és qui hauria de reclamar més altesa de mires als polítics, que se senten atrapats per les polítiques de campanar que sovint ells mateixos han potenciat. En temps d'una crisi profunda, el representant més legítim dels empresaris de Tarragona, per comptes de vetllar perquè hi hagi millors condicions per superar aquesta situació, surt amb el debat del nom de les coses i, darrere seu, polítics i mitjans el seguim com aneguets desorientats.
Mentrestant, la Universitat Rovira i Virgili malda per aconseguir ser reconeguda com a campus d'excel·lència internacional de la Catalunya Sud. Si finalment se'n surt, la universitat podrà veure com s'accelera el seu projecte, que, entre altres coses, suposa una vertebració del territori del Camp de Tarragona sense precedents. Ara per ara, la URV és l'òrgan que més clar té això que se'n diu la vertebració territorial. El model d'universitat que es va decidir fa uns anys ha permès aquesta realitat i l'estratègia de la mateixa universitat permetrà aprofundir més en aquest model en els pròxims anys. Mentre els uns treballen, els altres juguen com la canalla, però juguen fora d'hora i en llocs poc adequats. Per tant, fan nosa, molesten. Ningú els convida a parar. Ni tan sols son pare i sa mare i, clar, la imatge de desordre que traspuen afecta tota la família.
El nom de l'aeroport és el problema? O ho és l'insuficient finançament de la universitat per tirar endavant el seu projecte? Qui necessita més suport? El promotor del canvi de nom de l'aeroport, o la universitat, que s'hi juga molt aquests dies?
Estaria bé que alguns dirigents socials i econòmics d'aquest territori vetllessin més pel benestar dels seus representats que per ressuscitar disputes ancestrals passades de moda. No val la pena malbaratar esforços. A pocs quilòmetres de distància, d'altres ho tenen més clar i, d'aquesta manera, afronten millor un futur que és massa incert per matar el company de jocs. Això del xic-xac que fa miracles en les guerres infantils, entre els adults, per desgràcia, no funciona.
