“Un poble és ric si cuida el seu capital natural”

Fa molt de temps! Però, atenció... jo també tinc el meu passat fosc!

Soc d’aquells naturalistes que varen iniciar-se en el món de la cacera. De petit vaig viure en un ambient familiar de caçadors. A poc a poc vaig veure que anava a cacera, però que agafava uns prismàtics i em dedicava a buscar en una guia d’ocells. De mica en mica l’escopeta es va quedar a casa i vaig sortir a descobrir el que m’envoltava. Segurament l’afició era sortir al camp, no la cacera, i vaig descobrir o redescobrir una altra manera de sortir al camp. Avui, la cacera, la trobo totalment absurda.

No, en absolut. Aquell que surt al camp amb una llibreta i recull dades, les analitza i en treu unes conclusions no és un ecologista, és un naturalista. Això no treu que de l’estudi d’aquestes dades sovint veus que hi ha mancances en l’actuació humana i cal prendre unes mesures. I és aquí on entra associar-te per fer front i exigir millores mediambientals. En cap cas això entraria en el món de l’ecologisme, que entenc que és el de la reivindicació contínua. Amb les dades elaborem informes que enviem a les administracions per alertar-los de problemàtiques i això, és clar, no treu fer accions més contundents si cal.

Sí, i d’això ja fa gairebé tres dècades, concretament 27 anys!

És el nom científic d’una au que es coneix com a xatrac becllarg. La vàrem triar perquè ocupa els tres elements essencials per a la vida a la terra: el cel, la terra i l’aigua.

Érem un grup reduït de tres persones, Pere Pons, Josep Maria Bas i jo mateix, i molt poc després amb Carlos Álvarez i Manel Álvarez, tots lligats a l’ornitologia. I és en aquest procés quan veiem que s’estan fent algunes destrosses a la zona del Canyissar de s’Agaró, el que ara és una gran urbanització, on hivernaven un munt d’ocells. Veiem que es tira endavant un projecte i que en dos i tres anys desapareixerà. En la nostra memòria encara teníem els estanys de Riuet, una zona d’aiguamolls idíl·lica on ara hi ha el Club Nàutic Port d’Aro. Va ser un moment on es va plantejar el projecte el club de golf Mas Nou, que implicava rebaixar la muntanya. Eren uns moments de grans canvis i molt ràpids que afectaven de ple la Vall d’Aro. Tres persones no anàvem enlloc i es va decidir crear aquesta entitat.

Doncs arrencar el compromís de l’Ajuntament de generar la bassa del Dofí, que va ser un punt d’inici. Estem parlant d’una bassa artificial de mitja hectàrea, molt modesta. Però pensi que en aquell moment era pràcticament ja impossible veure a la Vall d’Aro algun tipus d’ocell vinculat a un aiguamoll. Paral·lelament vàrem viure uns anys de gran consum d’aigua de boca de recursos propis. La Vall d’Aro ha anat creixent i s’han anat afectant els aqüífers i el nivell freàtic. Això implica que l’aigua de mar penetri i se salinitzin els pous. En aquest procés es varen perdre espais. Així que perds l’hàbitat es perden espècies. Llavors ens varen rescatar amb part de l’aigua del Pasteral i del Ter. Sempre hem dit que un poble és realment ric si cuida el seu capital natural. I aquest és un tema que també, pensem, és de salut públic. La bassa del Dofí, que es nodreix de l’aigua de la depuradora, va representar un efecte crida, i més generant una obra hidràulica. Gràcies a aquesta van reaparèixer moltes espècies. La gent del poble anava a la bassa i podia tornar a disfrutar d’espècies com ara polles d’aigua i colls verds. Després, com dic, amb l’aportació de l’aigua del Pasteral i el Ter es van anar recuperant els aqüífers. Ara estem en un pas més amb el projecte del parc dels Estanys.

Aquesta gran obra hidràulica serveix per legalitzar la urbanització d’una zona inundable que ens deixa davant una actuació excepcional i clau des de molts punts de vista. El que s’ha aconseguit, i molts encara no ho perceben, és disposar d’una gran zona humida de 15 hectàrees a tocar del nucli, gairebé en zona urbana. Molts pocs municipis ho tenen. Una de les lluites que vàrem tenir va ser el mateix nom. En un primer moment s’havia batejat com a parc Central, perquè havia de ser una gran zona de gaudi. Nosaltres vàrem reivindicar el seu nom original perquè hi havia hagut uns estanys. Aquest és un punt clau. No ens hem d’avergonyir dels nostres noms i més si com en aquest cas fan referència a una zona inundable característica del clima mediterrani. Hem de pensar que ni ajuntaments amb clars criteris més conservadors amb la natura tenen capacitat per generar una obra d’aquesta ambició i importància.

Aquest és el gran èxit de tots plegats i n’hem d’estar orgullosos, entitats de natura i administracions. Entre tots hem aconseguit aquesta esplèndida zona de gran biodiversitat a tocar del nucli i el Mediterrani. Un punt clau en el període i la ruta de migració de moltíssimes aus. Hem observat més de dues-centes espècies des que va entrar en funcionament aquest parc. Un dia d’octubre, per exemple pots marxar amb més de setanta espècies d’ocells identificats. L’observació és molt directa. Pots observar a menys de cent metres un bernat pescaire i per a aquells amants de la fotografia és un lloc magnífic, especialment per la proximitat dels ocells.

És molt cert. Pensi que actualment tenim les zones subvencionades i la resta. Quan, i després de molta lluita, s’aconsegueix que una zona sigui un parc natural o espai d’interès natural, s’hi aboquen un seguit de recursos per precisament vigilar-los. Ens pensem que aquell bombolla s’alimenta ella sola i això és mentida. La política de preservar algunes zones de manera extrema i oblidar-se de la resta és errònia. Penso que s’han d’aconseguir també altres espais, segurament més modestos, que ajudarien a fer una xarxa.

He de tenir altres opcions que portar els meus fills als Aiguamolls, perquè això és com anar al zoo. Cal treballar i poder disposar d’altres espais, com ara al riu Ridaura. Un lloc on es pugui contemplar dues polles d’aigua i tres ànecs. No cal que n’hi hagi dos-cents, no cal. Ens calen més espais com els que dic. I penso que, com indicava, tot això ajudaria a crear una gran xarxa. Amb això no estic en contra d’aquestes grans zones, ni amb els Aiguamolls, però no s’ha d’apostar només per aquests grans espais subvencionats. En aquest sentit el parc dels Estanys penso que pot ser un exemple del que dic, com també ho va ser i encara ho és la bassa del Dofí. Els meus fills han de poder baixar al riu, mullar-se els peus i poder observar un gripau i les seves postes. Fer visites guiades molt properes, sense necessitat d’anar només al delta de l’Ebre o els Aiguamolls. Llocs propers, que formin part de la vida de la nostra població, de la nostra gent i de la nostra història. El valor que té un espai, el que té la natura, s’ha de poder ensenyar mostrant el que tenim a tocar de casa. Després cal sortir i descobrir altres coses, naturalment, perquè són exemples d’espais rics i, també, clars exemples de la lluita que s’ha fet per protegir zones que han estat amenaçades. Però tenim, penso, un deure directe amb el que ens envolta. Comentava abans que un poble és ric si cuida el seu capital natural i si es fa això fa xarxa dins un gran cercle virtuós. Si aquest treball es fa bé tot suma.

Cal gent compromesa. En el cas de la Vall d’Aro, el Grup de Natura Sterna ha esta com un Pepito Grillo i això sense fer política. Els grups naturalistes locals són clau. En un moment determinat poden aconsellar si se’ls demanen consells o, arribat el cas, fer accions puntals per reivindicar.

Sterna sempre ha treballat des del diàleg. Aquest és la primera línia d’acció que tenim. No ens agrada penjar-nos medalles. Algunes vegades hem aconsellat o iniciat accions que han servit perquè el tema es reconduís, i tot això sense buscar la polèmica, la qual no defugiríem arribat el cas, naturalment. Però no és el nostre tarannà. Molts grups polítics o polítics en general actuen perquè a vegades no tenen totes les eines per reflexionar clarament sobre un tema, fins i tot més enllà d’interessos econòmics. D’aquí que és essencial que des de l’escola es mostri el que ens envolta i la necessitat de preservar-ho sense complexos.