“Cal una gestió del paisatge perquè sigui menys vulnerable al foc”

El programa Life és el principal suport financer de la UE per a projecte de medi ambient. Per tant, és un programa en què tu planteges una proposta de projecte i si et seleccionen ells et donen fons. Et serveix per ampliar l’abast del projecte. En el nostre cas, els socis són la Diputació de Barcelona, la Fundació Catalunya-La Pedrera, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, els Bombers, l’Associació de Propietaris Forestals i el Departament d’Agricultura. Té un pressupost de 3,5 milions i el 50% el posen els socis i el 50% la UE. El projecte engloba unes 30.000 hectàrees i afecta 14 municipis de quatre comarques.

Aquest és un projecte amb dos objectius: la prevenció d’incendis i l’afavoriment de la biodiversitat. Sorgeix aquí perquè es donen les condicions per fer un projecte d’aquestes característiques i perquè no és un bolet que sorgeix perquè sí. Ve d’uns antecedents que cristal·litzen en aquest projecte. El Life és un instrument, no és una finalitat en si mateixa. Els objectius que es marca no té sentit plantejar-los en un horitzó de cinc anys, que és el que dura el projecte. Són objectius a llarg termini. El Life ens serveix per poder fer més coses i assolir aquests objectius a llarg termini.

Va començar un ramader a Sant Salvador de Guardiola amb el seu bestiar a fer un treball de control de la vegetació i manteniment d’espais enfocat a prevenció d’incendis a la seva finca. Això va començar a rebre suport primer de l’ADF de Marganell, de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Diputació i es va anar creant aquest grup d’entitats que estaven treballant amb una mateixa línia. Es va demanar un projecte Life i es va aconseguir. Amb el Life tenim recursos per avançar en les accions que hem de fer per poder arribar als objectius.

A Montserrat tenim un problema que afecta tot l’arc mediterrani però aquí es donaven les condicions per poder trobar-hi una solució. Tenim cada cop més superfície de bosc i una part molt petita es gestiona adequadament perquè els propietaris no troben incentius. Això s’agreuja on hi ha hagut superfície cremada, com és el cas. Després dels incendis de 1986 i de 1994 hi ha hagut una bona regeneració del bosc. Però si no es gestiona tenim un bosc poc estructurat, de baixa qualitat, que no produeix, que és extremadament vulnerable als incendis i poc divers. La propagació del foc és ràpida i es fan incendis de molt alta intensitat. Cal fer una gestió activa per transformar el paisatge perquè sigui menys vulnerable al foc i a la vegada afavorir la biodiversitat. Amb les mateixes accions treballem amb el doble objectiu. Cal tenir clar, però, que no treballem perquè no hi hagi incendis sinó perquè no hi hagi grans focs que s’escapen de la capacitat d’extinció dels Bombers.

Treballem a les àrees estratègiques per a la prevenció d’incendis que ens marquen els Bombers. En aquestes zones fem treballs forestals o cremes controlades o obertures d’espais per trencar la continuïtat de la massa forestal vulnerable i amb tanta densitat d’arbres i crear una estructura que s’assembli al paisatge tradicional en mosaic agrosilvopastoral. El gran repte és mantenir-ho. Abans el context socioeconòmic feia que es mantingués. Ara això no passa i hem de buscar fórmules. Per aconseguir-ho el que volem és assentar unes explotacions ramaderes de vaques, cabres i rucs en què hi hagi una gent guanyant-s’hi la vida però a la vegada es faci una pastura per mantenir les zones treballades.

El que fem és buscar acords entres propietaris forestals que cedeixen les seves finques privades perquè hi hagi un ramader que aprofiti aquests espais amb el seu ramat i uns ramaders disposats a fer aquest tipus de feina i creguin en la finalitat del que estan fent.

És important que tots els actors implicats remin en la mateixa direcció. Fer una intervenció d’aquest tipus implica interessos de vegades contraposats que se sobreposen al territori. Que tota aquesta gent treballi pels mateixos objectius no és fàcil i aquí ho tenim. Si aconseguim una estructura que funcioni és un model que es pot replicar a altres bandes.

La idea és mantenir el projecte. S’haurà de treballar amb un altre paraigua per seguir fent les mateixes accions. El projecte bastirà vuit explotacions ramaderes i la idea és que en un futur hi hagi els elements necessaris perquè les explotacions puguin tenir viabilitat i seguir prestant els serveis ambientals que els demanem i també que es donin les condicions perquè es desenvolupin nous projectes ramaders que puguin donar cobertura a les parts del territori que no hem sigut capaços de resoldre.

És el que té més possibilitats. Aquest paraigua sembla la millor eina per donar continuïtat a la iniciativa. En qualsevol cas, hi ha un compromís dels socis per a la continuïtat. No tindria cap sentit deixar-ho perdre.