“El que fan amb l’aigua del riu Siurana és un espoli”

El problema del riu és que es queda sense aigua perquè es desvia pràcticament tota la de la capçalera del riu cap a Riudecanyes, deixant només 20 litres per segon com a cabal ecològic. Això a l’hivern aguanta, perquè va plovent i hi ha afluents, però a l’estiu perllonga molt la sequera i aquests 20 litres desapareixen en pocs metres, i això afecta la biodiversitat del riu, els arbres, la fauna i els pobles que hi ha més avall, on els arriba aigua amb alts índexs de manganès i l’han de potabilitzar.

Nosaltres estem demanant que l’assut i el canal de derivació, que és el que s’endú l’aigua tres quilòmetres passats el pantà de Siurana, s’enderroqui i que l’aigua baixi tota pel riu, donant-li vida, proporcionant aigua a les poblacions, omplint els aqüífers i tancant el cercle, perquè al final torna a l’Ebre però havent recuperat 40 quilòmetres de biodiversitat. Tècnicament és viable i ràpid.

Proposem que aquesta pèrdua d’aigua que tindria el pantà de Riudecanyes es compensi amb la concessió que tenen del minitransvasament de l’Ebre que no es consumeix. Si la concessió és de 120 hectòmetres cúbics i se n’estan consumint uns 80, vol dir que en sobren 40 que es poden abocar al pantà de Riudecanyes. El que no té sentit és que la gent del Priorat es quedi sense aigua mentre al Baix Camp no es consumeix la concessió.

La instal·lació actual és anacrònica i en el seu moment es devia fer perquè no hi havia alternatives, però ara això no s’arregla per la debilitat intrínseca del Priorat, perquè parlem d’una qüestió política i no hi ha hagut mai cap voluntat d’arreglar-ho, tot i que alguns alcaldes ho han intentat. Al Ter bé que s’ha aconseguit recuperar el 70% del cabal i s’ha fet amb acords polítics.

El riu pertany a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) però des de la capçalera i fins a l’assut és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), perquè el pantà és seu. La concessió de l’aigua la té tota la comunitat de regants del pantà de Riudecanyes, una concessió molt bèstia perquè mai ningú pogués tocar res ja que és quatre vegades el que consumeixen, una quantitat que mai ha baixat pel riu.

Vam presentar un estudi fet per Ecologistes en Acció on es posa en evidència aquesta situació i la solució i l’hem fet arribar a l’ACA i a la CHE, amb qui ens hem de reunir en breu per parlar-ne.

Està clar que si mires els índexs de l’estudi, des de fa 50 anys el Camp de Tarragona no para de créixer, mentre que el Priorat va disminuint els índexs de població. El futur del desenvolupament econòmic del Priorat també passa per tenir la seva aigua, i més amb els anys de canvi climàtic que venen, que faran que les vinyes pateixin molt i necessitin un reg de suport. El que no pot ser és que l’aigua d’aquí enriqueixi el Camp de Tarragona i gent de Torroja hagi hagut de comprar enguany aigua potable per netejar les tines perquè la que arribava tenia massa manganès.

Els pagesos que consumeixen aigua i que tenen els seus drets i les seves accions no són el problema, perquè ells no gasten tota l’aigua que es desvia. Estem segurs que hi ha una mala gestió d’aquesta aigua i que algú hi fa negoci, perquè és una aigua molt més barata que la de l’Ebre i de més bona qualitat. Ara estem en alerta perquè no hi ha aigua al pantà de Siurana i això passa perquè en dos anys s’han fet petar dos pantans. On ha anat a parar aquesta aigua?

Creiem que a l’estiu comunica amb turisme i també amb indústria. Tot és un misteri però aquí els pagesos moren, abandonen la terra o fan pous i l’hora d’aigua per acció que deixen alliberada no sabem on va. Sabem que fa 30 anys es va vendre aigua a la indústria tot i l’oposició dels regants i aquestes canonades encara hi són i potser també estan comunicades amb el CAT, no ho sabem.

Perquè ho és, amb documentació legal, però no deixa de ser un espoli. Hi ha una llei de l’any 1985 que diu que l’aigua és publica i allí hi ha unes instal·lacions al mig del riu i diuen que són seves i que tot és seu... Què vol dir una concessió a perpetuïtat? Això és un bé públic i potser si haguessin sigut més generosos ningú s’hauria queixat.