“Sovint els ossos són molt a prop dels pobles, però ningú no ho sap”

Els identifiquem a través de fotografies, observacions i anàlisis genètiques dels pèls. Els primers dos animals van ser introduïts el 1996. Aquests són els identificats l’any passat, però potser n’hi ha més.

En l’alliberament d’ossos. Vam detectar que l’os Piros, al llarg de dues dècades, havia monopolitzat tota la reproducció amb totes les femelles del Pirineu. Això podria provocar una endogàmia i problemes de reproducció, genètics, etcètera. Així que vam introduir l’ós Goiat per allunyar-nos de la consanguinitat.

És un os gran, de 200 quilos. Ha matat algunes ovelles i, pitjor, ha atacat alguns cavalls. Sabem que ara és a la Val d’Aran, on la setmana passada va atacar tres ovelles més. Som en un pic alt de la polèmica amb el Goiat.

No el traurem del medi natural, però Goiat té un seguiment de ràdio per satèl·lit. Intentem mirar la localització durant el dia, quan dorm, i espantar-lo mitjançant focs d’artifici a les nits. L’objectiu és que associï negativament la presència dels ramats i les persones, i no ataqui més. Ara bé, Goiat fa el que faria qualsevol os, però potser ha trobat una tècnica per matar cavalls grans. No és especialment conflictiu, però és un predador.

Sí. Amb els seguiments ens hem adonat que, a vegades, són molt a prop dels nuclis, però ningú no ho sap. Dormen de dia i són a la muntanya que sovint envolta els pobles, amagats. No és fàcil que s’hi apropin.

No. Per als ossos de l’Europa occidental i del sud les persones no són preses. Excepcionalment, hi pot haver algun incident, perquè et poses entre una femella i un cadell. És molt difícil veure de prop o trobar-se un os. Tenen un olfacte molt més desenvolupat que nosaltres. I quan anem caminant o parlem pel bosc, ens escolten o ensumen perfectament i si tenen escapatòria, fugen. Al llarg d’aquests anys, els contactes entre ossos i persones al Pirineu han estat moltíssims, i els conflictes amb ferides són mínims.

Tenim sempre una zona permanent de presència de l’os, la Val d’Aran i el nord del Pallars Sobirà. Hi apliquem mesures de prevenció per evitar i minimitzar els atacs a ramaderia extensiva de muntanya. Fem que diversos propietaris agrupin ramats i paguem pastors, a vegades ajudants de pastors, gossos de protecció, allotjaments perquè puguin passar-se a la muntanya els quatre mesos a les pastures, pletes per manejar els ramats, tancats electrificats per a la nit, etcètera. On funciona, el nombre d’atacs és mínim. I quan no, és quan es registren més atacs.

Són omnívors, però quan arriba l’estiu les ovelles són dalt a la muntanya, fora els estables, i són un recurs alimentari més, perquè de fet el 80% de la seva dieta és vegetal. Ataquen ovelles que s’han perdut o han quedat fora els tancats de nit.

Ells apunten dos factors: els avantpassats van lluitar per eliminar els grans depredadors -os i llop- i ara vosaltres, sense consultar el territori, retorneu l’os. I el segon factor, que és molt important, és que durant aquests anys sense depredadors els ramaders han canviat el sistema de vida: la majoria ja no es dediquen exclusivament a la ramaderia. Els ramats campen lliures, sense que ningú els hagi de vigilar contínuament. El ossos obliguen a canviar de nou la forma de treballar. Per això fem aquestes mesures preventives. L’objectiu és la coexistència entre la ramaderia i l’apicultura de muntanya i l’os.

Si es compara amb fa vint anys, hi ha més ramaders tolerants, sempre que se’ls ajudi. A la resta de Catalunya, la ramaderia extensiva ha anat a la baixa, però en aquestes zones i gràcies al suport per l’os es produeix la mateixa quantitat d’ovelles. N’hi ha que sempre hi estaran en contra. A Astúries, l’os no ha desaparegut mai. Allà el conflicte és amb el llop, que sols és carnívor. N’aprofiten la imatge i agències internacionals porten turistes a veure’n.