“El plàstic que veiem surant al mar és només la punta de l’iceberg”

Fa cinc anys vaig aparcar l’exercici del dret perquè volia explorar altres opcions de vida. Amb estalvis i un crèdit vaig muntar una empresa de lloguer d’embarcacions i motos d’aigua a Salou. Adoro el mar i em vaig plantejar fer una ruta llarga amb moto d’aigua. Vaig trobar que un finlandès tenia un rècord Guinness en la distància més llarga recorreguda sense suport. Ho vaig veure accessible i al mateix temps vaig pensar que la meva ambició personal no podia anar en contra del medi ambient, i per això vaig decidir donar una vessant ecològica al projecte.

Vaig pensar que ja que contaminaria amb la gasolina de la moto, volia aconseguir un impacte ambiental zero. Per això vaig decidir recollir tots els plàstics que anés trobant, jo al mar, i els dos nois que m’acompanyaven per terra, a les platges.

Sempre he tingut consciència ambiental, però mai havia fet cap acció global. Abans ja recollia el plàstic que m’anava trobant al mar, que en els darrers anys ha anat augmentant. La gent pensa que quan el llença ja desapareix, i molts d’aquests plàstics acaben al mar. El 70% s’enfonsen, i el plàstic que veiem surant al mar, que ja és molt, és només la punta de l’iceberg.

La moto té un compartiment davanter gran i portava una pinça. Anava navegant entre 500 metres i 2 quilòmetres de la costa i cada cop que veia alguna cosa que surava, modificava la marxa, m’hi apropava i ho recollia. Quan el compartiment estava ple, portava el plàstic als contenidors que té Ecoembes per tots els ports del Mediterrani. Tenen un projecte de reciclatge dels plàstics marins per fer fil de primera qualitat per fer roba.

Sí, jo i els companys que em seguien per terra. Jo, uns 50 quilos a l’aigua, i ells, la resta a les platges. Em seguien en autocaravana, i com que arribaven abans que jo, al final de cada etapa aprofitaven per recollir plàstics.

No ens havíem posat cap fita, però estem molt contents amb la quantitat que hem tret i molt decebuts pels llocs on els hem arribat a trobar. Platges que en la distància semblen idíl·liques i quan ens hi apropàvem les trobàvem plenes de deixalles.

Molts inflables infantils, un Bob Esponja, flotadors... També molts bolquers i dipòsits extraïbles dels vaixells.

La badia de Cadis i també l’estret de Gibraltar i la zona de Ligúria a tocar de Gènova.

Sí, vam fer 500 quilòmetres més en la meitat de temps. He tingut sort amb la meteorologia. Estava molt motivat perquè tenia una fita per superar.

Mai no vaig creure que no arribaria al final, però quan em faltaven 100 quilòmetres justos per batre el rècord, prop de Roma, se’m va trencar la moto a causa de l’onatge. Es va partir un cable d’alimentació i jo no en sé res, de mecànica. No podia demanar ajuda perquè el rècord és la distància més llarga sense suport. Si demanes ajut ja no val. Va ser un prova molt gran. Portava un rem, vaig arribar a una platja i en tres hores vaig trobar la manera de reparar-la.

Sí, a les xarxes socials i amb la gent a cada port. Vam anar sumant seguidors que es van enganxar a la història.

Vaig començar sense, però he anat trobant patrocinadors que s’han afegit al projecte i d’aquesta manera ha disminuït el cost. És un projecte car, i batre un rècord Guinness no reporta cap gratificació econòmica.

Volia neutralitzar la petjada de carboni. L’organització Bosques Sostenibles ens va dir que hauríem de plantar 59 arbres però vam decidir plantar-ne 100 a la serra de Gredos, que és un espai que es va cremar aquest estiu. També vam recaptar diners per a la Fundació Aladina, de suport a nens amb càncer.