Els embassaments del Ter i el Llobregat tenen les millors reserves en quinze anys
Els cinc pantans que abasten l'àrea metropolitana superen el 95% i el de la Llosa del Cavall està ple a vessar per primer cop
Des de l'any 1996, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) té registres diaris dels embassaments. Els cinc pantans que abasten l'àrea metropolitana de Barcelona aquest juny tenen les reserves més altes dels últims quinze anys. De manera global, el sistema Ter-Llobregat es troba al 95% de la seva capacitat màxima, amb 582 hectòmetres cúbics embassats, vint punts per sobre de la mitjana d'aquestes darreres dues dècades. Dos pantans principals –Susqueda i la Baells– superen el 95% de la seva capacitat, i el de la Llosa del Cavall es troba al 100%. Aquest darrer pantà del Solsonès, al mes de juny, no havia estat mai ple a vessar en els seus deu anys d'història. A més, l'altre gran embassament –Sau– té un 87,9% de reserves. El més petit, el de Sant Ponç, està al 92%.
La reserva de 582 hm³ és un marge d'un any sencer amb garanties totals, per més que no plogués gens fins a l'estiu vinent, tenint en compte que l'àrea metropolitana de Barcelona consumeix 360 hectòmetres a l'any i que ja es disposa de la dessalinitzadora del Prat, amb una capacitat de producció anual de 60 hm³. Es tracta del volum màxim d'aigua disponible a l'àrea metropolitana des del 1996, però no és excepcional. Fa sis anys, tot just abans de l'inici del darrer episodi extrem de secada, els cinc pantans de les conques del Ter i el Llobregat van arribar al 94% de la seva capacitat. Aquell 2004 es va arribar al juny amb 578,4 hectòmetres cúbics i es posava fi a un cicle de bonança meteorològica que havia permès augmentar les reserves any rere any durant un quinquenni. Les precipitacions havien estat suficients i generoses i el sistema Ter-Llobregat s'havia reforçat amb el nou pantà de la Llosa del Cavall, que havia entrat en funcionament a l'hivern del 1999. Al 2001, amb més de 70 hm³, arribava a un 88% de la seva capacitat. Precisament en l'any de l'anterior volum màxim de reserves, el 2004, la Llosa superava el 95% de la seva capacitat d'aigua disponible.
Era el final d'un cicle meteorològic de bonança, perquè al 2005, el nou govern de la Generalitat s'enfrontava a un any sense precipitacions però encara no podia saber que hauria de fer front al pitjor episodi de sequera. Així doncs, fa cinc anys, el primer govern de Pasqual Maragall ja va activar el decret de sequera perquè els pantans havien passat, en dotze mesos, del 94 al 44% de capacitat. Però en poc temps es va poder suspendre el decret perquè els embassaments es van recuperar amb la mateixa rapidesa que s'havien buidat. Tot i així, aquell 2006 era una excepció dins del cicle de sequera, que es va extremar els dos anys següents, en què els pantans van quedar per sota de la meitat de la seva capacitat. El decret es va tornar a activar amb el govern, de José Montilla, a la tardor del 2007 i la situació del 2008, difícil i creada per l'hivern eixut, va obligar a accelerar un transvasament d'urgència des de l'Ebre, que va provocar l'episodi més polèmic que ha viscut el segon tripartit. Finalment, el transvasament es va poder aturar pel fet que venia una primavera plujosa que va deixar pas a un altre cicle de bonança meteorològica.
La sequera de fa 10 anys
La secada del 2008 a què va haver de fer front la Generalitat va ser la pitjor d'aquests quinze anys, però no pas l'única. Precisament l'any en què s'estrenava el pantà de la Llosa del Cavall s'havia posat fi a un episodi de sequera més breu en el temps però també va obligar al govern de Jordi Pujol a aprovar un decret en què l'ús d'aigua es limitava per a reg de camps de golf, igual com per a neteja de carrers, per evitar-ne les restriccions domèstiques. La falta de recursos per a l'abastiment urbà ha fet que la Generalitat fes tres grans infraestructures durant els 30 anys de democràcia. Als anys 80, el govern de Pujol va impulsar el transvasament de l'Ebre a Tarragona per subministrar aigua al polígon petroquímic i a la població, per posar fi a la salinització dels aqüífers que havien estat sobreexplotats amb el creixement demogràfic i del turisme dels anys 70. Coincidint amb l'episodi de secada del 1999, la Generalitat posava en servei el pantà de la Llosa del Cavall, que feia créixer 80 hm³ la capacitat del sistema Ter-Llobregat. El darrer cicle de sequera s'ha tancat amb la posada en funcionament de la dessalinitzadora del Prat, que afegeix 60 hectòmetres anuals al sistema d'abastiment metropolità.
El debat sobre l'augment futur de seguretat per al sistema metropolità ara per ara és sobre la futura dessalinitzadora de Cunit, defensada per l'actual govern tripartit, el transvasament del Roine que planteja CiU i el de l'Ebre, que defensa la patronal empresarial. Tot i la situació, delicada, en què han arribat les reserves en dues ocasions, el cert és que en quinze anys mai no s'ha arribat a les restriccions en l'ús domèstic d'aigua.
La dessalinitzadora del Prat, al ralentí
La dessalinitzadora del Prat de Llobregat ha entrat en funcionament a la potència mínima de producció, segons el Departament de Medi Ambient de la Generalitat. Produeix cada dia 16,4 milions de litres, que són molts però menys del que sembla si tenim en compte que pot produir 164 milions al dia, a la màxima potència. La bona situació en què es troben els embassaments de les conques del Ter i el Llobregat permet que, en la instal·lació, només estigui en funcionament una de les deu línies de dessalinització d'aigua de mar. En funciona només una perquè no hi ha dèficit d'aigua a la xarxa però també perquè no és bo, per motius tècnics, que la instal·lació estigui parada i es pretén fer-la funcionar al mínim i rellevar una darrera l'altra cadascuna de les deu línies de producció, per evitar que estiguin massa temps buides. L'aigua es bombeja al dipòsit de la Fontsanta de Sant Joan Despí per abastir el sector oest del Barcelonès. Segons el departament, l'estalvi en el consum aconseguit durant la sequera es manté entre un 5 i un 6% tot i que al juny del 2008 s'havia arribat al 21%.
