L’òliba pugna per mantenir el control dels rosegadors
La recessió d’aquest rapinyaire nocturn a la demarcació ha despertat dos plans de recuperació
Es treballa per facilitar la cria a l’Alt i el Baix Empordà
La recessió de l’òliba (Tyto alba) a les comarques gironines, una au majestuosa i impressionant, vigilant de camps i controladora de petits rosegadors en cultius, preocupa ornitòlegs i conservacionistes de la demarcació des de fa temps. Habitant de masos, veïna de pagesos i controladora del seus camps, es va trobant amb tot un seguit de contrarietats vitals que li han fet retirar el paper de reequilibri faunístic que tenia fa anys.
La seva tasca de control de ratolins i petits rosegadors en camps i cultius ha estat substituïda per rodenticides que les deixen sense feina i sense menjar i les condueixen a l’extinció. La pèrdua de l’espai de nidificació natural, sovint al costat dels masos, de què molts ara abandonats o canviats d’usos, és una de les complicacions vitals sobre què els conservacionistes han treballat més amb l’objectiu de frenar la reducció d’exemplars.
El 2013, va néixer el projecte Òliba, el pioner dels plans de recuperació d’aquesta au a les comarques gironines. Ara, des de fa tres anys, viu la segona fase, amb protagonistes diferents dels fundacionals que volen donar continuïtat al pla inicial per treure aquesta espècie de la regressió, adoptant accions que li facilitin la nidificació en un espai protegits com és el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà i la seva àrea d’influència. Tot plegat amb l’esforç de voluntaris dels Amics del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae) i amb l’objectiu que donar continuïtat al pla inicial per treure aquesta espècie de la regressió.
Però aquell projectes continuista i reforçat no és l’únic. La voluntat de recuperació d’aquest rapinyaire nocturn va engrescar, fa poc més d’un any, un nou projecte, Òlibes del Montgrí, en l’àmbit del parc natural del Baix Ter. En aquesta iniciativa del Baix Empordà es van implicar els ajuntament d’Albons, Bellcaire i Ullà.
El pla pioner de recuperació a les comarques gironines va néixer el 2013 de la mà de tres estudiants de biologia de la Universitat de Girona, Adrià Compte, Gisela Alsina i Pau Pagès, amb el suport dels Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae). En aquell primer moment, el naturalista Jordi Sargatal, de l’Apnae, va participar en la planificació del projecte amb l’aportació d’un patrocinador inesperat, l’empresa Siemens, que va cedir gratuïtament unes caixes de fusta que, degudament manipulades, es van convertir en caixes niu per a òlibes.
Se’n van construir 23, que es van situar en llocs idonis per la cria. En aquell moment, s’especulava que el nombre de parelles a la zona era només de set. Les caixes per criar han tingut acceptació, però no massiva. S’ha descobert que aquest és un procés lent. “Quan has nascut en un apartament ben xulo, quan et fas gran, aspires a viure en una apartament igual de xulo”, descriu, pedagògicament, el naturalista Sargatal.
LES FRASES
L’eficàcia de les caixes niu i el voluntariat
El relleu d’aquell primer grup l’han pres Èlia Cabello, Guillem Arrufat i David Ibáñez, que revisen les caixes periòdicament per veure l’efecte que estan tenint, set anys després. Fent les mitjanes de totes les dades obtingudes des del 2017, han pogut observar que un 31% de les caixes instal·lades estan o han estat ocupades per òlibes, ja sigui amb presència d’individus adults o bé amb posta o cria d’aquests. D’altra banda, algunes d’aquestes caixes niu també són ocupades per altres espècies (13%), sobretot per coloms i esporàdicament per xoriguer comú i abelles de la mel. Una cinquena part de les caixes (20%) presenten indicis d’òliba, ja siguin excrements o egagròpiles. En alguns casos, han observat que, tot i haver instal·lat una caixa, l’òliba ja feia vida en algun forat, golfes o pallers de les edificacions. Una voluntària, Èlia Cabello, sosté l’eficàcia de les caixes niu. Admet, això sí, que es viu de petits grans èxits, de moment. “Hem trobat alguna caixa ocupada primer per coloms i que ara les òlibes s’han fet seva. Ens ha fet molta il·lusió.” Els voluntaris consideren que el treball més gran que hi ha per davant és la conscienciació. “Contra la principal amenaça, els rodenticides, poc hi ha a fer. Ho hem de fer entendre a qui n’escampa”, afirma. Sargatal considera que aquells que en fan servir quedarien “meravellats” de l’efecte que pot tenir el treball depredador de l’òliba. “Uns pals de fusta –suggereix– degudament situats serien suficients per habilitar una talaia de descans per a xoriguers i aligots de dia i per a òlibes a la nit.”
El projecte ‘Òlibes del Montgrí’
J.PLa necessitat de protecció de l’òliba és comuna a d’altres territoris diferents al de l’àmbit dels aiguamolls de l’Empordà. Sis anys després de l’arrencada del primer rescat a l’entorn de les masies del PNAE, es va posar en marxa una nova iniciativa al Baix Empordà, en aquest cas en l’àmbit de protecció del parc natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter. El projecte Òlibes del Montgrí va néixer l’any passat amb la implicació dels municipis d’Ullà, Bellcaire i Albons. Un dels objectius va ser reintroduir set pollets d’òliba en tres caixes niu durant la primavera i l’estiu de l’any passat, fent partícips els escolars del ZER Montgrí i les seves famílies, una acció pedagògica que busca la conscienciació.
Finalment, el nombre de caixes niu que es pretén situar en llocs estratègics és superior a l’inicial. Les accions previstes en el projecte són muntar tallers d’educació ambiental a les escoles del ZER Montgrí, construir caixes niu i iniciar el procés d’alliberament de polls capaços de menjar per si sols, però incapaços encara de volar (hacking). En el projecte participen, parcialment, els Amics del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae), experimentats en l’anterior projecte iniciat molt més al nord.
La cria en captivitat i els centres de recuperació de fauna salvatge
J.P
El programa de cria en captivitat de l’òliba es desenvolupa als centres de fauna de Vallcalent i Camadoca amb la finalitat d’obtenir polls per fer hackings, que són alliberaments de polls capaços de menjar per si sols –però incapaços encara de volar– en nius artificials. Als exemplars obtinguts de la cria en captivitat s’afegeixen les entrades de polls de l’espècie procedents de Torreferrussa i dels aiguamolls de l’Empordà.
Als aiguamolls hi ha el centre de recuperació de fauna salvatge, una unitat que acull tot tipus de fauna, en la seva gran majoria d’ocells, per tal de curar-los quan hi arriben danyats i tornar-los a la natura en condicions que els permetin subsistir. Per tal que el procés de reintroducció segui adequat, hi ha unes gàbies, discretes, on se’ls facilita el reaprenentatge del vol lliures de perills. Des de fa un any, s’està construint les noves instal·lacions. S’ha endarrerit la seva estrena, però des de Territori es veu possibles estrenar-les després de l’estiu.
