“Als Pirineus Orientals hi ha més gas que petroli”

Aquest any ens hem trobat que per primera vegada ha baixat arreu del món la demanda d'energia primària, que és sobretot carbó, gas, petroli, nuclear i renovables. O sigui, que la crisi s'ha deixat sentir amb força. Però això ha afectat sobretot els països desenvolupats, i, en canvi, les grans demografies com ara la Xina i l'Índia continuen augmentant el consum, però a un ritme una mica inferior al d'abans de la crisi. Cal dir, però, que aquests països tenen un consum energètic per capita unes cinc vegades inferior al dels països desenvolupats, i per tant també és normal que continuïn consumint més.

No. Espero que alguna cosa hàgim après en els hàbits de consum que eviti tornar a la situació anterior, però tot fa preveure que entrem en una situació clarament insostenible del model energètic, bàsicament en tres fronts. Primer, en l'impacte ambiental i canvi climàtic. Segon, en l'economia, en el sentit que en crisi tenim uns preus de petroli quatre vegades superiors als preus de fins al 2003, i hem de demanar-nos si ho podem pagar. Ara, per exemple, ningú s'adona que paguem la benzina al mateix preu que quan hi va haver les tractorades el 2008, i això també significa una gran transferència de producte interior brut cap als països productors. I tercer, en la seguretat de subministrament, perquè els recursos estan distribuïts com estan, i si seguim incrementant el consum dependrem cada vegada més d'uns quants, que podran dictar el ritme en què et serviran els productes i crear tensions. Per tant, és clarament insostenible, i així es recull en tots els informes oficials de l'OCDE.

Sembla que no, però la veritat és que de mica en mica ens anem movent, però potser no a la velocitat que caldria. No hi ha polítiques a mitjà i llarg termini, perquè les polítiques són determinades pels titulars dels diaris, les pròximes eleccions i la necessitat de tenir un retorn financer immediat. Davant d'això, qui fa política, en majúscules? Per nosaltres, en els projectes energètics, deu anys és una cosa normal. Als polítics els costa portar a la pràctica els canvis que s'haurien de fer a la velocitat que es requereix, i avancem a cop de situacions de xoc.

La política energètica no la marquen els mercats, més aviat la reacció del consumidor, que exigeix de cop i volta canvis dràstics en funció de situacions de xoc. Per exemple, el xoc del petroli a 150 dòlars fa dos anys va propiciar moltes reaccions, o la fuita ara al golf de Mèxic ha fet que Obama hagi repetit el que va dir Nixon. Però fins que no prenem mal, no es fa res. En la mesura que l'especulació dels mercats té conseqüències negatives que ens impacten és quan demanem als polítics que accelerin determinades accions.

És això de buscar l'equilibri entre medi ambient, economia i seguretat de subministrament. Això seria l'ideal, però és molt complicat. Hi ha un primer punt fonamental, que és eficiència i estalvi. Hem de conscienciar la població del problema energètic i de la seva complexitat, hem d'apostar per les energies renovables, però dins uns límits tecnològics i socials, hem de mantenir els combustibles fòssils però triar els més nets possibles, i plantejar-nos què hem de fer amb l'energia nuclear. Tots sabem els problemes que té la nuclear, com ara els residus o la por d'un accident, però com canviem això si a Catalunya depenem un 50% de la font nuclear, i cada any volem més electricitat? Si les renovables només et cobreixen el creixement de la demanda, no pots prescindir de la resta de fonts. Hem de clarificar quina barreja volem. I hem de transmetre al consumidor el cost íntegre de l'energia, perquè si no no podrem ser eficients. La llum cada dia ens costa el mateix que un tallat i un croissant, i així, qui estalvia? Des del punt de vista industrial, podríem discutir si l'electricitat és barata o cara, però des del punt de vista domèstic és innegable que és molt barata per a la majoria de nosaltres. I podríem fer com a França o Anglaterra, que és subvencionar aquells que no puguin pagar-la. Crec que aquesta és una mesura legislativa important, així com donar incentius per a energies autòctones i netes.

Però no podem caure en l'error de crear una bombolla financera, com ha passat amb l'energia solar. I també és molt important castigar el que embrut. Per fer això hem de tenir clar que no hi ha una sola opció, perquè ni la nuclear ni les renovables ho solucionaran tot. El debat és complicat, i requereix treure'n l'electoralisme. Per això cal un pacte d'Estat entre tots els partits, amb consens sobre política energètica, més enllà de cada legislatura i que no sigui una arma electoral.

És que no són les companyies les que perden diners perquè tu paguis menys, sinó que és l'Estat que amb els nostres impostos els paga el diferencial. El problema és que l'Estat encara no els l'ha pagat i els el deu, i estem deixant aquest deute tarifari als nostres fills. L'única manera és posar els comptes clars, i regular molt el mercat perquè es pagui el cost íntegre de manera que en aquests costos no hi hagi un percentatge desproporcionat de beneficis per a la companyia.

El problema és doble. Un litre de petroli és més barat que un litre de Coca-Cola o de llet, i ens hem acostumat a una font barata i amb un rendiment energètic molt alt. Per tant, no és casual que estiguem enganxats al petroli com ho estem. Per seguir creixent, necessitem més energia, i és evident que cada vegada ens costa més reposar el que gastem, i estem en una situació en què cada vegada ens en sobra menys. Encara en queda, i no ens l'acabarem mai, el problema és que hi hagi un excés de demanda en relació amb l'oferta que se serveix. Ara mateix, la demanda mundial és de 150.000 litres per segon i, amb aquestes xifres, hem de tenir en compte que els que tenen petroli són els que volen marcar el ritme d'extracció i fixar l'oferta. I, per altra banda, el petroli fàcil i barat ja l'hem gastat, i cada vegada és més difícil de trobar. Tot això fa que cada vegada hi hagi més riscos a l'hora de cobrir la demanda amb una oferta adient, amb unes condicions més extremes per raons tècniques, geopolítiques i econòmiques. Si seguim amb aquesta demanda, durant aquesta dècada entrarem en situacions conflictives.

Ara s'ha deixat de banda un altre cop. És cert que als Pirineus, sobretot el vessant gironí, hi ha indicis que hi ha un sistema petrolier i que s'ha produït petroli al subsòl, perquè aflora per exemple a les mines de la Pobla de Lillet i molts altres llocs. Però, sobretot, en totes les prospeccions que s'han fet des dels anys cinquanta a la zona de Girona, els pous sempre han donat gas. El que es va a buscar en aquesta zona és gas, i els Pirineus Orientals és l'única on s'han fet prospeccions interessants. Cada vegada que hi hem burxat n'ha sortit. El que passa és que sabem que n'hi ha, però no sabem quant ni on és, i l'estructura geològica és molt complexa. Les companyies prefereixen invertir en zones on tenen garanties de trobar-ne molt més i en una geologia més fàcil. Això, però, no vol dir que si en el futur apugessin els preus de petroli i gas, això s'engegaria de nou. Però ara mateix, per motius econòmics i també de rebuig social que comporta operar en aquestes àrees, doncs no és una zona gaire atractiva per a l'exploració llevat que fos una gran troballa.

Sí, ja fa anys que es va perforar, però es va deixar. Encara que hi hagués petroli a la Costa Brava, també és una qüestió de si és fàcilment accessible, i de mesurar l'impacte econòmic de trobar-lo, més l'impacte social que pugui tenir. El petroli no s'acabarà mai, el problema és que tenim unes limitacions socials, econòmiques, ambientals i polítiques per extreure'l.

Cal insistir en el que dic de l'equilibri. I a Girona s'ha patit la qüestió de la seguretat del subministrament, amb l'apagada per la nevada. La veritat és que a Girona els últims 15-20 anys no s'ha invertit gens en producció, mentre que el PIB ha pujat molt. Per tant, això vol dir que es depèn molt del que es fa fora. En renovables, és la part del país que ha crescut menys en aquest aspecte. I en el front de l'economia, ara tampoc podem fer res, perquè paguem el mateix que un senyor de Tarragona. Girona és un exemple, des del punt de vista de la política energètica, del que no s'ha de fer, perquè no s'ha avançat en cap camp. Pel que fa a la MAT, si volem potenciar renovables i tenir més seguretat de subministrament, hem de mallar el territori. Tenim un combat per la sostenibilitat en tres fronts: seguretat, medi ambient i economia. Si se'ns esfondra un dels tres fronts hem perdut la guerra. El que hem de fer és buscar el punt entremig, vigilant-los tots tres al mateix temps. Cal obrir un debat molt serè, i, com tot a la vida, el que desitgem està en funció del que és raonable, i en el tema energètic a Girona el debat és massa emocional.