medi ambient
Els aiguamolls artificials, positius per la biodiversitat
Una tesi de la UdG ha estudiat els casos de Banyoles, Riudarenes i el baix Ter i els ha comparat amb altres zones europees
Es demostra que la colonització de les espècies ha estat molt ràpida
El 2006 van coincidir la creació de tres zones humides a les comarques gironines: les llacunes de can Morgat a Banyoles, l'Esplet a Riudarenes i el baix Ter –entre el Ter Vell i la Pletera– a Torroella de Montgrí. Els projectes tenien l'objectiu de la recuperació natural d'aquestes zones, i es volia disposar d'uns hàbitats que han anat desapareixent en les últimes dècades i que tenen una gran riquesa biològica. Tot i això, el coneixement d'aquestes llacunes artificials encara és poc profund.
Per això, i aprofitant aquests tres projectes, el biòleg i investigador Albert Ruhí va començar a estudiar l'evolució natural de nou llacunes en aquests tres espais, per comprovar quines espècies s'hi desplaçaven. “En el primer any vam veure que els habitants no canviaven gaire, i que eren sobretot animals oportunistes”, va explicar Ruhí. Llavors l'estudi es va allargar tres anys, i després els resultats van canviar: “vam veure que cada espai s'havia fet amb una fauna pròpia, diferenciada en cada cas, malgrat que són relativament properes, i que de mica en mica s'assemblaven cada vegada més a les llacunes naturals.” Tot seguit Ruhí va estudiar els casos d'aiguamolls artificials a Suècia, on n'hi ha que tenen més de deu anys. Centrant-se en l'anàlisi d'escarabats, va comprovar que coincidien espècies joves i d'altres de més pròpies d'entorns del tot naturals, que generen una biodiversitat molt rica.
Sistemes molt útils
Un cop redactada la tesi doctoral, que va merèixer la nota de cum laude, Ruhí va arribar a diverses conclusions. Per exemple, que la colonització d'aquestes noves llacunes, un cop es creen, és molt ràpida. En els casos gironins estudiats, fins i tot les ocupen diverses espècies amb més rapidesa que en altres països europeus. El doctor d'ecologia aquàtica de la UdG ho atribueix al fet que aquí hi ha menys zones d'aiguamolls, perquè moltes que existien van desaparèixer durant l'últim segle. Per tant, és un hàbitat poc representat i que, en canvi, conté uns valors naturals que el fan molt atractiu per a tota mena d'animals.
D'altra banda, es va demostrar que els amfibis són un grup que ràpidament va colonitzar les diverses llacunes, reproduint-s'hi ja el primer any. Tenint en compte la sensibilitat i les condicions que requereixen aquests vertebrats, es tracta d'un indicatiu de pes respecte a la bona qualitat ambiental d'aquests espais. Les llacunes del baix Ter són les que es va demostrar que són més útils, ja que l'estat ecològic de l'entorn és el més fragmentat comparat amb Banyoles i Riudarenes: “d'aquesta manera es justifica la creació d'aquestes zones humides, perquè així s'afavoreix que tinguin espais en hàbitats que són molt fragmentats.”
Finalment, Ruhí defensa construir i recuperar sistemes aquàtics en espais més degradats com el Mediterrani: “no es tracta que els nous ecosistemes hagin de substituir els existents, sinó que facin una funció complementària que s'ha demostrat que és positiva”.
LA FRASE
Llacunes temporals ‘versus' permanents i hidrologia
L'hidrologia és un dels factors determinants en el moment en què les espècies s'han d'establir en un espai concret. Si bé inicialment les espècies arriben als llocs de manera més casual, amb el temps s'hi van establint les que són capaces de sobreviure-hi millor. Per això, s'ha comprovat que si les llacunes són temporals o bé permanents defineix en gran mesura les espècies que les habiten. Segons ha demostrat Ruhí en l a seva tesi, la manca de regularitat hidrològica típica dels climes mediterranis afavoreix que els trets biològics de les espècies locals siguin més resistents que en els casos estudiats a Suècia: “estan més adaptades als canvis de l'entorn, i això vol dir que els assecatges no són tan dramàtics com podem pensar”.
