La Garriga d'Empordà, sempre pendent de noves pedreres
Llers, Vilanant i Avinyonet de Puigventós estan en espera de decisions judicials que resoldran si s'obren més pedreres a què els ajuntaments s'oposen
Els plans de protecció d'aquest espai no s'han concretat
Llers, Vilanant i Avinyonet de Puigventós conviuen amb la incògnita de saber si els seus territoris respectius quedaran afectats per l'obertura de noves pedreres. Els alcaldes de la Garriga d'Empordà no plantegen una oposició frontal i de principi a totes les extraccions, però sí que discrepen de les ubicacions on es farien les noves canteres. El cas paradigmàtic és el de Llers: l'Ajuntament va definir ja fa anys les zones del municipi on es podrien situar les activitats extractives, preservant lliure d'aquestes explotacions la zona de la Garriga d'Empordà. Una empresa extractiva, però, plantejava l'obertura de la pedrera de les Clotes (27 ha d'extensió i una profunditat de 45 m), al bell mig de la Garriga, i va recórrer aquella ordenació. El 2009, el llavors conseller Joaquim Nadal va donar la raó a l'empresa extractora autoritzant l'obertura de la pedrera. “És un projecte molt avançat, amb autoritzacions de la Generalitat, i nosaltres hi tenim interposat un contenciós. Ho resoldrà un jutge”, resumeix l'alcalde de Llers, Carles Fortiana. L'Associació de Protecció i Estudi de la Garriga i la IAEDEN-Salvem l'Empordà també van interposar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l'obertura de la pedrera de les Clotes. Les entitats van entregar les seves conclusions al TSJC el febrer del 2012 i estan pendents de la sentència judicial. Consideren que una pedrera en aquesta zona “representaria una nova fragmentació i un impacte greu en el que queda del paisatge de la Garriga d'Empordà”. Els permisos d'extracció també podrien afectar el municipi de Vilanant. “No sabem encara si la volen fer a Vilanant o a Llers, però serà difícil oposar-s'hi”, diu Romà Escoda, alcalde de Vilanant. A Avinyonet de Puigventós, l'alcalde, Josep Maria Bartolomé, dóna tot el seu suport moral als pobles veïns mobilitzats contra la pedrera, però adverteix que ell ja té “una guerra oberta” al seu municipi. Una empresa extractora planteja tornar a obrir una antiga pedrera situada a 500 metres del poble d'Avinyonet i l'alcalde està decidit a oposar-s'hi. Segons la IAEDEN, Llers ja en té sis de funcionant i en total a la Garriga d'Empordà hi ha nou explotacions.
El garric, un arbust de terres calcàries
El garric, que dóna el nom a la Garriga d'Empordà, és un arbust característic de les terres calcàries i forma una vegetació sovint impenetrable que dóna refugi a molts animals. Tot i que s'acostuma a limitar la Garriga d'Empordà als termes de Llers, Vilanant, Avinyonet de Puigventós i en menor grau a Vilafant, en el sentit geològic correspon a la taca calcària que sobresurt al mig de la plana, des de Pont de Molins, segueix amb la muntanya de Figueres i s'engruna amb el Montgrí i les i-lles Medes.
La Xarxa Natura 2000 i la Fundació Territori i Paisatge
La Xarxa Natura 2000, directiva europea destinada a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora, recull la Garriga d'Empordà com un dels espais d'interès per protegir a Europa. Inclou un territori de 547 ha (352 ha a Avinyonet, 141 ha a Llers i 54 ha a Vilanant), sobre el qual es preveia un pla de gestió que no s'ha materialitzat mai. El 2006, la Fundació Territori i Paisatge també va fer un pla de gestió de la Garriga d'Empordà que no s'ha concretat mai.
Ajuntaments que es queden sols i fan el que poden
En el context econòmic actual (fundacions a la baixa i entitats supramunicipals amb pocs recursos), la Garriga d'Empordà s'ha quedat sense cap pla de gestió global que pugui prendre en compte el conjunt d'aquest espai natural. “Cada ajuntament fa el que pot”, diu Josep Maria Bartolomé, que a Avinyonet promou un projecte de passejades a cavall al mas Margall. A Vilanant, l'Ajuntament ha fet un conveni amb l'empresa de la planta de biogàs perquè arregli els camins i els itineraris de salut.
Les barraques de pedra seca formen el patrimoni popular d'aquest espai
La majoria daten del final del segle XVIII i del XIX i es van construir amb finalitats agrícoles
Les entitats defensen el conjunt com un passeig urbà
Esteve Carrera
Les barraques de pedra seca de la Garriga d'Empordà formen el patrimoni arquitectònic i popular més visible d'aquest paratge. No existeix avui cap inventari per al conjunt d'aquestes barraques: n'hi ha unes quatre-centes cinquanta de conegudes sobre el conjunt de la Garriga, però Jenar Fèlix, editor i membre de la Institució Altempordanesa per a la Defensa i l'Estudi de la Natura (Iaeden), considera que n'hi ha segurament un 10% més encara per redescobrir i xifra el nombre total en unes cinc-centes. L'associació, conjuntament amb la Iaeden, organitza puntualment sortides guiades per descobrir aquest patrimoni, amb l'objectiu de promoure'n la divulgació; un patrimoni que també és amenaçat per l'obertura de noves pedreres, ja que unes tretze quedarien directament afectades pel projecte d'extracció de les Clotes, i moltes més podrien ser-ho als voltants amb les explosions de les pedreres. Aquestes construccions daten del darrer quart del segle XVIII, del XIX i les més recents són de les primeres dècades del segle XX. El seu origen en un 85% dels casos és agrícola, lligat al conreu de l'olivera i la vinya, eren els espais on es deixaven les eines del camp. Molt escassament també es poden relacionar amb la ramaderia. La mirada experta de Jenar Fèlix revela, però, que una part d'aquestes barraques (per la seva arquitectura, els seus acabats), són obra de picapedrers, que tradicionalment sempre han format part del paisatge de la Garriga.
La pedra de Figueres
“La Garriga té un valor: és un territori natural, en un espai central i proper a la capital, que s'ha de tenir en compte com a passeig urbà. Ara se'n fa un mal ús; no en treuen ni pedra de construcció –la pedra de Figueres– i es limiten a extreure àrids. Caldria que una entitat supramunicipal tingués en compte aquest patrimoni, que es faci un catàleg, i després donar-hi un ús públic com a espai de passeig”, defensa Jenar Fèlix.
