medi ambient
El volcà Croscat de Santa Pau compleix 13.000 anys
Uns estudis recents basats en el carboni 14 i en l'anàlisi del pol·len fossilitzat ho estableixen de manera científica
Els treballs s'han publicat en una prestigiosa revista especialitzada
El volcà Croscat de Santa Pau i Olot és el volcà més jove de la península Ibèrica. Això ja se sabia, però ara un equip de científics catalans i investigadors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ho han demostrat a través del carboni 14 i, per tant, d'una manera molt més fiable. La datació ha mostrat que l'edat de la part superior del sòl que hi havia immediatament abans de l'erupció del volcà és de fa entre 13.270 i 13.040 anys. Els científics han confirmat, amb datacions de carboni 14 i també amb l'anàlisi de les restes de pol·len fossilitzades.
El volcà del Croscat ha estat considerat un dels edificis volcànics més recents. La darrera datació de què es disposava va ser obtinguda amb la tècnica de la termoluminescència, en els anys vuitanta. Ara un equip de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, juntament amb investigadors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de l'empresa del sector mediambiental Axial Geologia i Medi Ambient i Tosca, han desenvolupat un programa per situar cronològicament el moment final de les erupcions volcàniques de la Garrotxa.
El primer volcà sobre el qual s'ha treballat ha estat el Croscat. “La idea general es basava en la hipòtesi que si es podia datar el paleosòl just a sobre del qual es van dipositar les gredes expulsades pel volcà es tindria la data del moment anterior a l'erupció”, explica la investigadora del Departament de Prehistòria de la UAB Maria Saña.
Els científics van perforar la capa de gredes a la zona del pla del Torn, situada a pocs metres al nord-est del con volcànic. S'hi van fer dos sondejos que, entre 12 i 15 metres de fondària, van arribat al punt de la base de la capa de greda i la superfície del paleosòl. Les mostres obtingudes de la superfície d'aquest nivell prevolcànic han pogut ser analitzades pol·línicament, amb la qual cosa s'ha pogut obtenir una visió de la vegetació de la zona en el moment previ a l'erupció del Croscat i s'han pogut realitzar diverses anàlisis de carboni 14 del material orgànic que contenien.
Les anàlisis palinològiques del sòl a l'època de l'erupció han revelat que el paisatge de la Garrotxa era més aviat obert, amb prats o estepes mediterrànies definides a base de gramínies, asteràcies i artemísies. Entre els arbres hi havia alguns roures i alzines, la qual cosa indica un ambient temperat, símptoma de l'inici del desglaç, un cop l'últim màxim glacial havia passat. D'altra banda, la presència d'arbres de ribera (oms, verns i salzes), així com d'herbes aquàtiques i de llocs humits (ciperàcies, bogues, alismes, etc.) evidencia que en aquella època també va tenir lloc un increment de les pluges.
LA XIFRA
Una quarantena de cons juvenils
La zona volcànica de la Garrotxa, amb una quarantena de cons volcànics i unes vint colades de lava, és considerada la més ben conservada de la península Ibèrica. Alhora és també la d'època més recent. Tot i que es coneix aproximadament l'edat d'alguns edificis volcànics d'aquesta regió, una de les problemàtiques principals del seu estudi és poder precisar de manera concreta la cronologia de cadascuna de les erupcions. S'han fet diversos estudis geocronològics, però es disposa de poques dades i poc precises. Els investigadors han publicat recentment els primers resultats, en un article a la revista Geologica Acta. Aquesta zona és el primer espai protegit com a parc natural per la Generalitat, arran de la mobilització popular per l'extracció de gredes.
