L'aigua que no es veu
Avui fa 20 anys que l'aigua de l'Ebre va arribar a Tarragona, on ha possibilitat l'eclosió d'un territori sovint en detriment del seu proveïdor
El desenvolupament turístic de la Costa Daurada i l'eclosió industrial del Tarragonès, amb la formació del complex petroquímic més important del sud d'Europa, van marcar el creixement del Camp de Tarragona entre 1960 i 1975. Els seus recursos hídrics, però, depenien de dos rius escanyats, el Gaià i el Francolí, i d'aqüífers que no estaven preparats per donar cobertura a aquella nova dinàmica. La sobreexplotació dels recursos subterranis va deixar el territori sense reserves i va salinitzar els aqüífers costaners. Les sequeres dels 80 van acabar de castigar la zona, fins al punt que a Reus hi havia èpoques en què només s'oferien tres hores diàries d'aigua i a Tarragona, segons l'actual alcalde Josep Fèlix Ballesteros, es portava aigua en cuba fins a les escales de la catedral perquè ragés aigua bona de la font. «Un cartell al bar del Moto Club deia: ‘Es fa cafè, cafè amb aigua aigua'», recorda el batlle.
En aquest context, l'1 de juliol de 1981 les Corts estatals, amb majoria de la UCD a Madrid, aprovaven la LLei 18/81. El primer article fonamentava el conegut com a minitransvasament de l'Ebre, que començaria a funcionar el 3 d'agost de 1989, avui fa 20 anys. D'una banda, l'Estat condicionaria la infraestructura hidràulica del delta –«L'any 80 vam tenir 11 trencaments al canal, era un desastre», recorda l'aleshores president dels regants de l'esquerra, Joel Bonet– per recuperar les pèrdues que s'hi produïen. Aleshores es permetria «destinar al proveïment urbà i industrial de municipis de la demarcació de Tarragona un cabal equivalent al recuperat, amb el límit màxim de 4 m³/s». Aquesta concessió, gestionada pel Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT), s'ha mantingut fins a l'actualitat, tot i que el sistema CAT només consumeix aproximadament uns 2,6 m³/s de mitjana, amb puntes que sí que s'apropen als 4 m³/s a l'estiu. El CAT rep l'aigua dels dos canals de reg principals de l'Ebre a l'estació de bombament de Camp-redó i la potabilitza a la planta de l'Ampolla, amb capacitat per tractar més de 345 milions de litres cada dia.
Dotze milions
El consorci, amb el rebut de l'aigua que subministra a ajuntaments i indústries, paga un cànon de derivació d'uns 12 milions d'euros anuals, una part –gestionada per l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA)– per a la millora de la xarxa de regadiu de l'Ebre i l'altra, que inclou el preu de l'aigua, que perceben directament les dues comunitats de regants. «Era el primer cop que s'introduïa aquest tipus de cànon en un transvasament», afirma l'actual president del CAT, el diputat reusenc Daniel Pi.
Des del punt de vista dels regants, l'operació era més que temptadora: l'optimització del rendiment de la xarxa de regadiu va suposar un punt d'inflexió per a l'agricultura de la zona i, a sobre, cada any reben una injecció important de diners. Des del punt de vista del Camp, la solució és eficaç, ja que durant aquests anys ha permès multiplicar aquell desenvolupament industrial i turístic –Port Aventura seria inviable a Vila-seca sense l'aigua de l'Ebre– i ha convertit el Camp en una de les regions amb més ritme de creixement demogràfic de tot l'estat.
Ara bé, des de l'òptica de la integritat territorial de les Terres de l'Ebre, la lectura és diferent. L'aigua sostreta, encara que el regant tingués la percepció que «es perdia», deixa d'incorporar-se naturalment al sistema deltaic. I, el que és més tangible, la competència del Camp de Tarragona com a pol d'atracció d'inversions ha anat en detriment del progrés del sud. «Quan es va tramitar la llei al Congrés, es preveia un cànon de compensació per a tot el territori [no només per als regants], però això al Senat va desaparèixer», recorda l'aleshores alcalde de Tortosa, Vicent Beguer, que s'hi va oposar.
Greuge «sagnant»
L'actual president de la Comunitat de Regants de l'Esquerra, Lluís Pegueroles, qualifica el greuge comparatiu entre el Camp i l'Ebre de «sagnant». A més, assegura que marxa més aigua de la que es recupera amb el revestiment de les sèquies i que, després de 20 anys, «ni tan sols s'han fet el 40% de les obres hidràuliques necessàries». En canvi, el president dels regants de la dreta, comunitat etiquetada avui de més procliu a negociar amb l'aigua, no ho veu de la mateixa manera: «Als regants ens ha anat molt bé i a la resta cadascú dirà el que voldrà, però és que en aquell moment el territori no es va implicar amb l'acord», opina.
Després de la greu sequera del 2007, l'any passat, els governs català i estatal van posar damunt de la taula un allargament temporal del minitransvasament fins a l'àrea metropolitana de Barcelona, cosa que hauria requerit la modificació de la llei 18/81, que ho impedeix. La polèmica, que incloïa l'enviament a Barcelona d'aigua de recursos del Camp recuperats tot just gràcies a 20 anys de regeneració, va fer revifar l'energia amb què el moviment antitransvasista ebrenc, liderat per la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE), s'havia oposat al Plan Hidrológico Nacional (PHN) impulsat pel govern d'Aznar. La pluja va apagar el foc, però la PDE avalua el minitransvasament com «un instrument financer de creació de negoci en el territori receptor que ja no té res a veure amb una necessitat bàsica i que ha provocat l'estancament demogràfic i econòmic de les Terres de l'Ebre», conclou Manolo Tomàs, portaveu de la PDE.
Al marge de lectures i sensibilitats, avui l'aigua de l'Ebre arriba a través del CAT a un 80% de la població de la demarcació. El consorci en subministra a 71 municipis i 33 indústries, enfront dels 21 ajuntaments i 18 empreses que es van consorciar en un primer moment. El CAT tenia instal·lats l'any 2006 357 quilòmetres de canonades i la seva xarxa de distribució compta amb 22 estacions de bombament i 12 dipòsits de regulació.
