Els preus agraris i els incendis forestals: enemics del paisatge

El balanç en matèria forestal de l'estiu passat és d'uns quants grans incendis forestals a la Terra Alta, a la Segarra, al Baix Penedès… Incendis greus, tant per les pèrdues personals com en les pèrdues de conreus i espais de gran valor paisatgístic. Ara, ja refredades les cendres d'aquests focs que han assetjat el país, cal fer algunes reflexions.

El Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, com molts altres territoris, estan marcats per un creixement de la massa boscosa per una causa tan senzilla com és l'abandonament de les terres conreades. Compareu, si no, imatges dels nostres pobles de fa trenta o quaranta anys amb la imatge actual i veureu la gran transformació que ha experimentat el nostre paisatge. Aquesta transformació té una causa principal més enllà de la tendència secular de la nostra societat cap a una vida urbana. Una causa que aquests té molta actualitat, que té una gran incidència i que cal denunciar: la manca d'uns preus dignes per als productes agrícoles i ramaders. Actualment, no hi ha un sistema de preus que permeti a les dones i als homes que viuen de la terra poder continuar fent una tasca que va més enllà de la producció d'aliments, ja que la seva relació amb el territori també ens garanteix un manteniment, una conservació i, no cal dir, un embelliment constant de l'entorn natural i del paisatge.

Es tracta de salvar una activitat econòmica que té una funció social i ecològica fonamental per a la supervivència dels nostres pobles i dels nostres paisatges. Uns pobles i paisatges que formen part de la nostra identitat i del nostre atractiu turístic i que no ens cansem de posar en els cartells i anuncis publicitaris per atraure turistes.

Tot passa per una cosa tan senzilla com uns ingressos estables derivats d'uns preus que estiguin per damunt del preu de cost i que garanteixin una retribució justa; i evitar que any rere any l'oli, les avellanes i ametlles, el vi, el préssec, la poma o la llet, la carn de porc, el pollastre i un llarg etcètera de productes agraris i ramaders baixin de preu, i que siguin utilitzats com a reguladors de l'IPC manipulant-ne el preu; i que se n'alteri el preu per part de les tres o quatre empreses que controlen el mercat en règim de quasi monopoli (especialment en el cas de l'oli, les garrofes, el vi i els fruits secs); i que es facin servir com a reclam per part de les grans superfícies.

S'està jugant amb la dignitat, la il·lusió i la supervivència de molta gent i amb l'existència d'un paisatge entès com un element fonamental de la nostra indústria turística. Tothom lloa la bellesa i l'excel·lència del paisatge, però ningú no pensa en les persones que contribueixen a modelar-lo i a mantenir-lo net i atractiu.

En aquests moments s'està arribant al límit. Seria un greu error no treure cap lliçó dels incendis d'aquest estiu. La nostra societat, la nostra economia (agrícola i turística) i el nostre govern no es poden permetre que moltes famílies i molts joves abandonin la terra.

Com a país, no podem abandonar un sector vital com és el que ha d'alimentar la seva població amb productes propers i de qualitat. Com a país, no podem convertir el nostre paisatge en un conjunt de boscos bruts, abandonats i exposats a grans incendis de manera reiterada.

La solució passa per eliminar un dels dos enemics del pagès i del paisatge: els preus agraris per sota del cost de producció. Cal dignificar els preus d'origen, tal i com recull l'informe Batzeli sobre els preus agraris presentat el febrer d'enguany al Parlament Europeu. Aquest informe assenyala que molts elements (la gran distribució, els grans productors...) controlen i pressionen a la baixa els preus agraris i demana tornar a la racionalitat. Fa 50 anys, el preu en origen representava aproximadament el 50% del preu de venda al públic. Ara aquesta proporció amb prou feines és del 20%. Aquest és un vell tema que cal abordar amb urgència. Els governs i Europa hi han d'intervenir per mantenir els conreus actuals i evitar que es generin més camps i més boscos bruts i abandonats. La solució també té molt a veure amb evitar el segon enemic del pagès i del paisatge: els incendis. Hi ha un gran excés de massa boscosa. Ja en tenim prou amb l'existent: no n'hem de generar més. Tenim, a casa nostra, majoritàriament, un minifundisme en la propietat rural la qual ara és tota boscosa... I amb un valor zero de la fusta, no hi ha res a fer.

Cal prendre decisions sobre la gestió dels boscos. Tenir-los més nets ens garantirà menys incendis: més recursos a la neteja, més ramats netejant ordenadament el sotabosc... La societat, el món del turisme i el nostre govern, entre d'altres, han d'entendre que el paisatge i les activitats relacionades amb ell són un element econòmic de primer ordre i que gastar-s'hi diners és una inversió de futur. Tothom vol gaudir d'un paisatge atractiu i, per tant, tothom hauria de contribuir a mantenir-lo: comprant productes del territori a uns preus dignes i invertint diners per recuperar i mantenir conreus i boscos.