Pensant el futur de Empordà

No era el format més adient per poder sortir-ne amb conclusions concretes sobre el futur de l’Empordà, però el debat organitzat per la Iaeden aquest dijous passat a Figueres tenia l’al·licient de reunir una bona mostra dels sectors socials i econòmics del territori: ecologistes, empresaris, pagesos, universitaris. Gent amb respostes argumentades a la pregunta que donava títol al debat, Quin Empordà volem d’aquí a vint anys? El periodista Narcís Genís, que oficiava de moderador, va proposar unes línies per iniciar l’acte (infraestructures, turisme, energies alternatives...), però el nombre de ponents (sis) no permetia un intercanvi fluid i va fer que l’acte es transformés en una enfilada de sis intervencions que cada ponent va aprofitar per vendre el seu gènere. Anna Espelt i Joan Dalmau van reivindicar el paper transversal de la viticultura i la pagesia per definir l’Empordà: amb camps i vinyes, amb masos on hi visqui gent, es dibuixa el mosaic del paisatge empordanès, es fa prevenció d’incendis, es potencia un turisme sostenible i es promou la marca Empordà, van argumentar. Miquel Gotanegra –representant del sector empresarial i turístic– ja va admetre que li tocaria “el paper del dolent”, i ho va assumir: va defensar un creixement del sector, però de setembre a juny, sense necessitat de més formigó ni carreteres, sense inventar-se cap Port Aventura, perquè l’únic camí, segons ell, és potenciar els parcs naturals. La rèplica va venir de Xavi Colomer –de l’entitat Som Joves–, ja que ell també va assumir sense complexos el seu rol disparant sense contemplacions sobre “la llosa del turisme”, culpable de tots els mals (feines precàries, empobriment, desaparició del sector primari, problemes afegits de gestió de residus...), apel·lant a repensar el model i a posar fi al “xec en blanc al sector serveis”.

Marta Ball-llosera, de la Iaeden, jugava a camp propi i també va vendre bé el gènere de la casa: segons ella la Iaeden tindrà més feina que mai perquè s’apunten noves infraestructures (carreteres, MidCat, autopistes), més projectes urbanístics, i sobretot perquè detecta que es vol traslladar el model del “turisme depredador de la costa” cap a l’interior, amb per exemple una onada de projectes de càmpings. José Antonio Donaire, professor de turisme (UdG), va apuntar pistes per “repensar el turisme”, amb la condició prèvia d’admetre que el turisme ja forma part de la identitat empordanesa. Aposta per repensar els espais turístics (en el paisatge, amb l’arquitectura, amb més sostenibilitat), en un canvi d’escala (potenciant els valors de la proximitat i els circuits curts), i en la innovació per fer un turisme diferent. Cada un dels ponents podria possiblement coincidir amb algun aspecte dels que va defensar Donaire si es busqués un punt de partida per a un llibre blanc de l’Empordà d’aquí a vint anys, però l’acte es va tancar amb cadascú campant en la seva posició. I és que l’Empordà també és i seguirà sent això: una identitat multiforme, amb sectors i interessos contraposats. Tots ells són Empordà.