El pànic i les xarxes
La casa incendiada pel foc del carrer de Sant Pere del Pla de l’Arca va rebre la solidaritat del poble i a finals d’aquell 2012 ja tornava a estar ocupada
Cinc anys després del devastador incendi, els veïns de la Jonquera viuen, ara més habituats a les xarxes, atents a les notícies referides a focs, trànsit i tot tipus d’urgències
Li va venir al cap immediatament. “Ja hi tornem a ser!” L’esgarrifança va recórrer de dalt a baix l’esquena de l’alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez, divendres passat quan va veure a la pantalla del seu mòbil el nom d’Enric Cano, el cap de la regió d’emergències de Girona a les comarques gironines. Hi havia un foc al Voló que s’havia encès a la tarda, amb la tramuntana que semblava que es volia engrescar; un escenari inicial clavat al d’aquell 22 de juliol del 2012, quan una maleïda burilla va iniciar el drama. Martínez era divendres a Andalusia de vacances. “Si cal, avanço la tornada”, li va proposar a Cano. “Espera’t. Et mantindré informada.” Finalment, els bombers nord-catalans, amb el suport dels empordanesos, van aturar i controlar les flames. La tensió es va evaporar.
“El pànic que es va passar a la Jonquera aquell dia no l’oblidarem”, apunta l’alcaldessa referint-se al maleït 22 de juliol de fa cinc anys. Dues llengües de foc van encerclar la població: “Entre el fum i la tramuntana no ens en sabíem avenir.” Fa cinc anys, no estava tan estès com ara l’ús de les xarxes socials com a mitjà de comunicació ràpid amb la ciutadania. Aquell 2012, el paper del Twitter i el Facebook no va ser tan efectiu com ho seria ara. Ho confirma Sònia Martínez, que descriu com va poder tenir informada la gent divendres passat en una situació que, inicialment, podia comparar-se als primers moments de desconcert d’aquell fatídic 2012. “Als francesos els costa molt poc tallar la carretera. Divendres es va anunciar fins i tot abans de fer-ho. De seguida ho vam desmentir.” A la pràctica, res a veure. Aquest divendres el foc era quilòmetres amunt i la tramuntana no bufava tan fort. La suor freda del primer moment, però, molt semblant.
Aquell 22 de juliol de fa cinc anys, el foc no va respectar res. Ni els morts. El cementiri va quedar arrasat per les flames. Vegetació incinerada, làpides ennegrides, vidres trencats per l’escalfor. “Ho teníem tot molt verd”, es lamentava aquell dia Josep Cobos, un operari municipal que es mirava les restes de la devastació amb tristor. “El cementiri es va cremar tot”, recorda ara l’alcaldessa, que explica que en un any es va tornar tot a lloc. “Ara mateix ni recordo d’on vam treure els calés, però ho vam deixar tot tan igual com vam poder”, diu. L’any passat, finalment, el cementiri va tenir la reforma que feia anys que li calia. No queden restes de la devastació.
A bosc es veu molt de suro, alzina i roure, i molt poc pi. La resistència i capacitat de regeneració de les primeres espècies contrasta amb la darrera. La Clara Vilarasa passejava prop del sector del prat de la Malagrava els seus dos gossos aquesta setmana i recordava com havia estat la bona reacció del veïnat amb el foc. Ella és dels que enyoren els pins. En especial, la pineda immensa que hi havia a la carretera de Cantallops. “Eren altíssims. No hi tornaran a ser mai més.” La Clara explicava com es va reaccionar ràpidament davant la gran desgràcia del municipi, la crema de la casa d’uns veïns, al número 47 del carrer de Sant Pere del Pla de l’Arca. L’habitatge era un dels de més a l’est del municipi, a prop de la zona boscosa. L’espai intermedi entre l’habitatge i la zona boscosa era massa ple de vegetació i, quan se’n van adonar la Tere López i el seu home tenien el foc dins de casa.
Les flames van devastar tot l’interior. “A dins, a la planta baixa, no va quedar res”, recorda la Tere. Van quedar sense mobles i sense cotxe. “Teníem un Hyundai Matrix. No en va quedar res. Ens van compensar amb 3.000 euros i ja està. Ens vam haver de comprar un cotxe de segona mà i encara el fem tirar”, explica la Tere aquesta setmana. Ara ja està molt més relaxada mentre reviu els fets de vacances al sud d’Espanya.
“Les assegurances ens en van cobrir només una part. De l’interior, gairebé res.” La casa està reparada i res fa recordar la desgràcia. La verdor que s’enfila per la façana i un verdum a la gàbia hi donen alegria. Van ser uns mesos de molt patiment. La Tere mastega la data de la desgràcia. “Vam estar fora de casa des del 22 de juliol fins al 31 de desembre d’aquell mateix any.”
Les desgràcies creen allaus de solidaritat. El 9 d’agost d’aquell any, quan feia poc més de quinze dies de la devastació, la Jonquera va bolcar-se amb els afectats. Més d’una quinzena de músics van ajuntar-se per actuar en un concert solidari a la plaça Nova. Al preu de 3 euros, amb la col·laboració de comerços, bars i voluntaris es van recollir 8.657 euros que es van repartir. El bocí més gros va ser per a la Tere i la seva família. “Estem molt agraïts a tots aquells que ens van ajudar. De tots els que no ho van voler fer, ja no ens en recordem”, diu. Més enllà de les esmentades, i la devastació forestal, la Jonquera, municipi on va néixer el gran incendi del 2012, no va tenir moltes altres grans afectacions. L’alcaldessa recorda l’afectació en l’enllumenat de la torre del Serrat de la Plaça i també al voltant de la torre de Carmanxel.