“Quan veig un foc encara tinc tremolors”

Han passat cinc anys del darrer gran incendi de l’Alt Empordà. Però per a Marie-Laure Sterman, originària d’Alsàcia, a tocar d’Alemanya, establerta des de fa vint-i-cinc anys a Biure, el record es manté ferm, roent, en la memòria: “Quan veig un incendi, encara que sigui per la televisió, tinc tremolors. Pensa que vaig estar temps fins que no em vaig atrevir a encendre una llar de foc”, recorda.

Ella i el seu home, manté, van ser afortunats; van perdre totalment el tancat on hi havia els seus burros, que van sobreviure, és cert. Però té molt clar que altres ho van perdre tot, o gairebé. El més curiós és que quan ella va arribar a Biure, el 1992, es va trobar un escenari que es recuperava d’un gran foc que havia passat feia uns deu anys. En aquest temps va veure reviure el bosc i el va tornar a perdre després. La diferència és que aquesta vegada ho va viure en primera persona.

Cinc anys després la torno a visitar. En aquell moment m’hi vaig arribar per explicar per al diari les conseqüències del foc. La seva casa de pedra, a dalt d’una costeruda pujada, amb la portada grana, es manté igual, així com la seva cordialitat. Em porta amb el seu cotxe fins al tancat. Pel camí ens creuem amb en David Joan, el pastor que va perdre el ramat de xais i que a punt va estar de morir, juntament amb dos companys, en aquell dantesc infern. Ens passa pel costat, sobre un gran tractor de color verd. La Marie el saluda: “Ell sí que ho va perdre tot. Li està costant molt recuperar-se, cinc anys després de perdre el ramat de xais... I saps una cosa: el seu germà va ser l’única persona del poble que va venir i ens va dir ‘necessiteu alguna cosa, Marie...?’ Ells, que tenien problemes realment grans, ens van fer costat! La resta, res. Ni es van acostar. Suposo que des de llavors m’he tancat una mica.”

La Marie va ser protagonista d’una de les imatges més impactants d’aquell infern; un moment captat pel fotoperiodista d’El Punt-Avui Lluís Serrat que ens transmet tot el dolor de la pèrdua, però especialment el de la impotència davant d’unes flames que, literalment, grimpaven per la muntanya i encerclaven pobles, com el de Biure. La fotografia recull el moment d’ella marxant del seu camp i de Biure –ja no podia tornar al poble– i un agent corrent al fons, sense haver pogut fer res pels animals, tot i que aquests van sobreviure.

El nou tancat

Al camp que vaig visitar ara fa cinc anys només es veien restes cremades i el ferro recargolat de la casa dels burros. La destrucció d’un treball d’anys. Els dos primers burros hi van arribar el 1998, i es va fer una petita barraca d’obra. La construcció va ser una feina de formigueta; de treballar els caps de setmana durant anys: ara fent un tancat amb fusta, ara comprant una caseta de ferro especial per a aquests animals. De mica en mica. Tot es va perdre en unes hores. “Quan va arribar el foc hi teníem emmagatzemades les bales de palla d’uns camps que llavors treballàvem. Recordo que hi havia un centenar de bales de palla. Allò va ser un polvorí i va ajudar a cremar”, explica, i afegeix: “Han estat un anys en què hem hagut de pensar com recuperar allò perdut, perquè costa. Nosaltres vàrem perdre el tancat dels burros... No vull ni pensar aquells que ho varen perdre tot i les persones que varen morir. Això nostre, en comparació, no és res.” El treball de voluntaris d’arreu , que els va coordinar el llavors alcalde, Albert Camps, va ser clau per no tirar la tovallola. A vegades amb més d’una vintena; famílies senceres que van ajudar desinteressadament a refer-ho durant un any i mig.

L’incendi que es va declarar el 14 de juliol al Voló i que amenaçava d’entrar a l’Empordà pel Pertús, va fer reviure el malson: “A la nit no podia dormir pensant què podria passar. Aquesta vegada tenia clar que no esperaria, que hi aniria amb la furgoneta, lligaria els burros i marxaria d’allà.”