Perdre el temps (i el tren)

Això del tercer fil, la línia Reus-Roda, el corredor mediterrani, la façana marítima, i alguna cosa ferroviària més al Camp de Tarragona ja és la cançó de l'enfadós. Fa anys i panys que a Tarragona anem fent tombs sobre aquestes qüestions, sense fixar prioritats ni criteris clars. I, naturalment, sense aconseguir res de res. La primera qüestió que ens hauria de preocupar és aquesta llunyania del centre de decisions. El totpoderós km 0 de la plaça del Sol de Madrid no és només l'origen de la xarxa, sinó que n'és el centre neuràlgic i decisori al qual hem de retre homenatge i implorar clemència pressupostària. La fusió entre el Madrid-concepte i el Madrid-físic.

Sabent això –que fa molts anys que ho sabem o que ho hauríem de saber– semblaria raonable trobar posicions comunes per ser més forts a l'hora d'arrencar alguna engruna més grossa cap a casa (bé, el que seria raonable és tallar d'arrel, però això és una altra història). Però fem exactament el contrari, i també des de fa molts anys. Bis repetita ne placent, però ja a la galeria del juny del 2009, parlant dels embolics ferroviaris, deia: “Com sempre, tirarà cadascú pel seu cantó, i Fomento –perquè, al pas que anem, encara serà Fomento, mal que em pesi– tindrà una excusa perfecta per fer el que li sembli, sense comptar amb nosaltres. Com sempre”. I el que li sembla és, habitualment, no fer res.