Camí cap a la indignació

La setmana passada el govern espanyol va anunciar que el desdoblament de l'N-II continuarà sent un somni per als gironins. Una Ítaca, que ara torna a ser moda. Aquesta és una història que es remunta a l'any 1993, quan el govern, aleshores en mans del PSOE, en va anunciar el desdoblament. Des d'aleshores, un incompliment darrere l'altre.

Anem-hi d'excursió. Agafem aigua i menjar, omplim fins a dalt el dipòsit de la paciència i també el de la benzina. Enfilem el tram gironí de l'N-II. Des de Tordera, l'inici ja és amb mal peu: carretera estreta, un únic carril per sentit i a 80 quilòmetres per hora. Sempre quedarà el paisatge. Una prostituta a la dreta. Una meretriu uns metres més enllà. Una marcolfa a l'esquerra. Una meuca al seu costat. I encara una marfanta. I també una puta. I una bardaixa. I una bagassa. S'acaben els sinònims, però no les dones que a banda i banda de la carretera ofereixen serveis sexuals. Encara som a Maçanet de la Selva i ja n'hem comptat catorze. Però no ens podem distreure: un camió ens fa llums. Ens ve de cara! Està avançant un cotxe i no ha calculat bé la distància. Forta frenada i ens apartem al petit voral. El camió pot tornar al seu carril. En el temps que tenim per bufar i pensar que només ha estat un ensurt, veiem per la finestra un ram de flors a la llera de la carretera que ens recorda que aquesta és una via perillosa. Molt perillosa.

Però seguim i ara ve un tram divertit, que ni a Port Aventura. El mal estat, el pèssim estat, de la carretera fa que la circulació sigui un autèntic ral·li: sotracs, salts... És la conseqüència d'un tram ple de sots i pegats d'asfalt. A l'N-II, l'excepció es converteix en regla. Un exemple: els senyals de trànsit. En tot el recorregut en trobem més, molts més, moltíssims més, de color groc que de blancs. El groc de les obres. Tot i que, d'obres, no n'hi ha. De fet, l'únic operari que trobarem en tot el recorregut és el del dibuix dels senyals. Però de treballs, n'hi havia hagut. Fins a Sils, trobem diverses obres fantasma: treballs que havien començat i s'han deixat a mig fer.

Si comparem l'N-II amb un desert, a partir de Caldes hi ha un oasi. És el tram desdoblat. L'únic en tot el territori gironí. Es pot anar a 120 quilòmetres per hora. El cotxe no se'n sap avenir. Però quan reacciona, l'oasi ja s'ha esfumat. Era només un miratge. Som a Fornells de la Selva i tornem a l'únic carril per sentit.

Al mal estat de la carretera i al fet que només hi ha un carril, s'hi afegeix la gran presència de camions com a plus de perillositat. A Vilafreser fem parada i els comptem. En només mig minut en passen dotze. La represa és lenta. Podem anar a 80 km/h, però anem a 30. Un tractor que no pot córrer. De mica en mica, els nombrosos vehicles que fan cua darrere seu el van avançant. Han de saltar una contínua i ocupar el sentit contrari. No és l'únic obstacle. Poc abans de Bàscara una rulot avariada ocupa tot un carril de circulació. I a Llers, un altre carril és ocupat per operaris que arreglen fanals de la via. Més emoció a l'excursió.

La presència un altre cop de moltes prostitutes ens indica que estem arribant a la Jonquera, el final del recorregut. Al llarg de la norantena de quilòmetres, hem creuat desenes de cartells indicatius que ens recorden constantment que som a l'N-II. Com si ens en poguéssim oblidar! Però aquests cartells són reveladors: N-II km 687, N-II km 702, N-II km 738, N-II km 760. Un record constant que la gestió de la carretera es fa lluny. A 687 km. A 702 km. A 738 km. A 760 km. Ser al quilòmetre 700 no ajuda gaire.

Un cop a la Jonquera toca desfer el camí i tornar cap avall. Tot i que l'experiència d'anada ha estat molt... interessant, el cos no està preparat per a tanta adrenalina. La tornada serà via AP-7. Al cap de tres quarts d'hora ja som al punt d'inici (gairebé la meitat de temps respecte al viatge d'anada). Això sí, fent un donatiu de 8,75 euros al senyor Abertis. El temps i la seguretat es paguen.

Circular amb rapidesa i seguretat per l'N-II a Girona seguirà sent una Ítaca. Però potser ja és hora de deixar de pregar i actuar perquè el camí no sigui llarg com clamava Konstandinos Kavafis. I és que si el govern de l'Estat segueix al ritme actual –8 km en 20 anys–, l'N-II trigarà 225 anys a estar desdoblada del tot.