Conveniència

El moviment ciutadà intergeneracional sense filiacions establertes ha tornat a fer dues passes endavant, en la darrera batalla, mitjançant la crítica constructiva i la insubmissió. Sindicats i partits polítics d'esquerres prou feina estan tenint a arreglar els seus patis i repensar la seva raó de ser en un temps en què el sistema (“era l'economia, estúpids!”) ha deglutit les alternatives, fins i tot les alternatives racionals. Tampoc ve de nou, perquè al capitalisme la capacitat metamòrfica li és inherent d'abans que el marxisme el posés a la picota i el convertís en sinònim de conservadurisme, quan, en essència, només pot viure del progrés il·limitat, de l'abús d'aquest progrés.

En el darrer cas, el dels peatges, el govern diu que ha de defensar “el principi de la legalitat”. Com que el govern té poders per legislar, defensa el que ell mateix pot canviar a corre-cuita un dissabte al vespre. Per tant, es defensa el principi de la conveniència, més aviat. Perquè si és veritat que la gran majoria d'aquestes autopistes en concessió estan més que amortitzades, com és que cada gener, puntualment, segueixen augmentant les tarifes dels peatges? Qui fa els càlculs en concepte preu/quilòmetres recorreguts? Chiquito de la Calzada, al càrrec pel seu cognom? Ara bé, senyors, que els arbres dels peatges ens deixin veure el frondós bosc.