El Segarra-Garrigues obre l'aixeta
El govern inaugura avui els primers recs del canal, que continuarà en construcció fins el 2013
És la segona obra pública en marxa més important de la Generalitat, després de la línia 9 del metro, i la transformació agrícola més important del sud d'Europa, comparable a les grans operacions de regadiu d'Israel i l'Aràbia Saudita. L'any 2002 s'hi va posar la primera pedra. Set anys després, el president José Montilla i el secretari de Medi Rural i Aigua del govern de l'Estat, Josep Puxeu, obriran aquest matí, simbòlicament, l'aixeta dels primers recs.
Totes dues administracions construeixen aquesta infraestructura, valorada en uns 1.500 milions d'inversió. L'Estat s'encarrega del canal principal, i la Generalitat de la xarxa secundària.
Aquesta gran entrada de diner públic és fruit de la declaració de l'obra com a bé d'interès general per part del congrés espanyol, el 1994, cosa que va desencallar un projecte de canal que feia dècades que reclamaven a les comarques interiors de Lleida.
Així, els beneficiaris, uns 18.000 regants, han de pagar la instal·lació dels sistemes de reg als seus camps i el preu de l'aigua, que a hores d'ara continua sent un dels grans misteris per resoldre. El preu de l'aigua dependrà de la repercussió del cost de la infraestructura que decideixi la administració i també de la quantitat final de beneficiaris a pagar.
Consum d'aigua i una mala foto
L'acte d'ahir es podria haver fet l'any passat. El primer tram del canal ja estava enllestit, i alguna finca ja estava preparada per començar a regar. Però, en plena situació de sequera a Catalunya, amb l'àrea de Barcelona a punt de patir serioses restriccions, la portada d'aigua en vaixells i l'Estat aprovant un transvasament d'emergència de l'Ebre cap a Barcelona, es va considerar que no era gaire oportú posar en marxa una infraestructura que significarà, quan estigui a ple rendiment el 2013, la destinació al reg agrícola en terrenys que eren de secà d'uns 400 hectòmetres cúbics l'any provinents sobretot del pantà de Rialb: això és més de 10 vegades el dèficit hídric que tenia els sistema metropolità la primavera passada. Hagués estat una mala foto.
Objectiu: crear indústria agroalimentària
El canal permetrà, per una banda, canviar cultius de secà per cultius de regadiu, molt més intensius i productius. També permetrà generar recs de suport, de menor quantitat, en cultius de secà, de tal manera que s'assegurarà la producció sigui quin sigui el règim de pluges d'aquell any. A més, també permetrà portar aigua de consum a poblacions de la Segarra, la Noguera i les Garrigues que fins ara no en tenien, s'havien d'alimentar de pous i patien freqüentment restriccions a l'estiu.
Però a banda d'aquestes millores domèstiques, la gran aposta territorial del canal Segarra-Garrigues és el desenvolupament d'una indústria agroalimentària. A més de camps de cultiu productius i granges, que també s'hi estableixin centres logístics i de transformació dels aliments que ara es troben lluny de les àrees agrícoles que podrien generar llocs de treball especialitzats i invertir el procés de despoblament que han patit les comarques de secà de l'interior de Lleida durant tot el segle XX.
La protecció de les aus i les retallades de la UE
Durant els darrers mesos el canal Segarra-Garrigues ha estat notícia per la sanció que la Unió Europea ha amenaçat d'imposar a causa de l'escassa protecció de les aus estepàries pròpies dels secans de Lleida. Aquestes aus estan en perill d'extinció a tot Europa per l'expansió l'agricultura intensiva, i tenen als secans de Lleida un dels seus últims hàbitats. El govern, per tal d'evitar una sanció econòmica que faria inviable continuar construint el canal, ha decretat 14.000 hectàrees de noves ZEPA, que se sumen a les 26.000 declarades anteriorment. El cas ha enfrontat ecologistes i pagesos. Els ecologistes, que van interposar la denúncia davant la UE davant la nul·la protecció d'aus (inicialment, només es van declarar 6.000 ha), han criticat la falta de rigor dels diversos governs de la Generalitat, mentre que els pagesos es queixen que la veritable espècie en extinció són ells si no se'ls permet modernitzar i incrementar les produccions amb els nous recs.